Mai, ningú, res
Eren altre cop allà. No saben, no contesten, no els consta, no coneixien. Anaven responent un per un, sols, sense sobresalts ni alteracions. D’un mateix pa, diferents llesques. Units per les negatives i l’oblit, distants amb el record i l’evocació. Mai ningú no els va insinuar res. Ni ells ho havien sospitat ni deduït, més enllà del plus per responsabilitat cobrat selectivament i col·lectivament acceptat.
Bárcenas era com una mena de noi dels encàrrecs de la casa perquè els comptes eren cosa d’Álvaro, el seu antecessor, que era qui realment prenia les decisions importants. Però Álvaro (Lapuerta) és vell, malalt, absent, irreconeixible, irremeiable. Li donen a ell la culpa del que va passar perquè “allá, en el otro mundo, en vez de infierno encuentres gloria, y que una nube de tu memoria me borre a mí”. Tots van entonar el bolero recuperat per Albert Hammon per al món pop dels setanta, quan eren joves, convertit en hit mundial gràcies a la seva llegenda mexicana anterior i la seva recuperació global posterior. Himne del desamor. On n’hi ha hagut sempre en queda. També els protagonistes de la imatge de la setmana: Acebes, Arenas, Mayor i Rato. Quatre genets de l’aznarat els noms dels quals formaven part de la baralla successòria de la qual al final, i contra pronòstic, va sortir Rajoy, que, per cert, té citació per al 26 de juliol. La mateixa causa, el mateix testimoni.
No cal ser profeta per pronosticar la seva aportació: mai, ningú, res. L’amnèsia decretada i l’extraviament forçat. I com que el Tribunal de Comptes tampoc no va fer cap advertència, doncs “vamos p’alante”, en conclusió campera de Javier Arenas, campió professional de supervivents sense haver estat en cap altra illa que la pròpia. Però als ulls de la ciutadania queda una ombra de dubte que difícilment desapareixerà, amb independència del veredicte final.
Pot ser que sigui injust, sí, però és el resultat de l’estat d’ànim i opinió que els abundants casos de corrupció han generat. Aquí i allà. I també a França, on un pulcre Emmanuel Macron, idealitzat a l’extrem, ha hagut d’emprendre el relleu de quatre ministres en només un mes, el seu primer mes, sospitosos d’haver abusat de les seves condicions polítiques i personals anteriors. A un per setmana.
Una evidència incontestable: no existeix el món impol·lut. Ni tampoc no els quedarà París als qui havien idolatrat abans d’hora un deslleial davant els seus companys socialistes de govern com denuncia ara una ex-ministra ofesa. Ja no són indicis. Hi ha proves: els moments feliços van desaparèixer amb les seves falses glòries. Es van truncar perquè el temps és un gran mestre que acaba maltractant els seus deixebles. Berlioz, etern romàntic, ho va entendre i va fondre en la seva Simfonia fantàstica. I aquelles fotografies a tot color amb permanents somriures dentífrics han anat adquirint la uniformitat sípia que ja no distingeix el blau del vermell.
Amb independència del veredicte final, als ulls de la ciutadania queda una ombra de dubte