Una generació sense èpica
Qui va escriure allò que és més fàcil lluitar per uns ideals que viure d’acord amb ells? No fa gaire, Antonio Orejudo, en una entrevista per a la promoció de la seva última novel·la, Los Cinco y yo, es dolia de formar part d’una generació mansa, acomodatícia. “Els nostres germans grans, amb la mort de Franco i la construcció de la democràcia, van tenir un corrent d’energia col·lectiva que ha tornat a aparèixer el 15-M, i nosaltres no hem participat en cap de totes dues. Érem molt joves per construir la democràcia i ara som grans per a la tenda de campanya”.
Aquestes dues frases descriuen molt bé el tarannà del protagonista de la novel·la d’Orejudo, una narració autobiogràfica tan interessant com totes les seves. En un article recent a El País, Javier Cercas li donava la raó. Deia que als protagonistes del 15-M, quan siguin grans, segurament se’ls podrà retreure moltes coses, però no que es desentenguessin del futur del país, com va fer la seva generació, a la qual titlla de generació passota.
Orejudo va néixer l’any 1963. Cercas, el 1962. Jo soc una mica més gran però tampoc no formo part de la generació que va construir la democràcia. Quan Franco va morir jo tenia vint anys i la transició la van protagonitzar els que en tenien trenta o quaranta. Però ja era prou gran per seguir els esdeveniments i recordo molt bé una cosa: la majoria de la gent, aquella gent que va esperar poc heroicament que el dictador morís al llit, no volia ni la continuació del franquisme ni la revolució. Volia simplement una democràcia de paràmetres europeus.
Orejudo i Cercas tenen raó: hi havia molta gent hiperpolititzada, a una banda i a l’altra. És lògic. Però si els polítics que van agafar el timó no s’haguessin posat d’acord per establir un règim de llibertats, haurien estat substituïts per uns altres molt aviat. No vull restar mèrit a aquells polítics. Els poders fàctics –que és l’eufemisme que llavors es feia servir per referir-se a l’exèrcit i a l’establishment franquista– no volien una veritable democràcia, sinó una rentada de cara i prou. Però la gent, sí, i va ser aquesta gent la que, amb paciència, en silenci, va imposar de debò el canvi. Els polítics es van limitar a servir-la, que és el que havien de fer.
Sobre aquesta base, la transició va ser una feina generacional, és cert. Ho explica molt bé l’historiador Juan Francisco Fuentes a l’obra col·lectiva Rey de la democracia ,un oportú aplec d’articles sobre la transició i sobre al figura del rei Joan Carles que acaba de publicar Galaxia Gutenberg, coincidint amb el 40è aniversari de les primeres eleccions democràtiques.
És cert que aquella generació va estar de sort i s’ho va trobar tot per fer i tot a punt per fer-ho. Molt rarament es donen cita tantes circumstàncies favorables. Els uns van encertar, els altres no tant. Al primer govern de Felipe González, per exemple, hi va haver un ministre que va resoldre un dels problemes més aguts del país: el militar. Va ser Narcís Serra. N’hi va haver un altre que va fer una bona reforma sanitària, Ernest Lluch. En canvi, amb la perspectiva que ens donen els anys, podem dir que els encarregats de la reforma de la justícia i de l’educació no la van encertar tant, perquè totes dues han continuat plantejant problemes des de llavors.
Ara aquell marc polític demana reparacions urgents (i, a Catalunya, profundes). La generació dels que avui tenen trenta anys haurà d’invertir-hi moltes energies. No els resultarà una tasca fàcil, perquè no poden partir de zero, com els protagonistes de la transició, ni tenen la majoria al costat amb una idea compartida del que cal fer, com llavors. Tan de bo se’n surtin i la generació següent es pugui dedicar a una altra cosa.
En tot cas, no els envejo, ni envejo els protagonistes de la transició. A cada un li toca el que li toca. La gràcia és fer-ho bé. A la generació de la transició els va tocar construir la casa. A nosaltres ens tocava fer-la nostra. A ells els corresponia el canvi i a nosaltres la normalitat, que té molt menys prestigi però també té les seves exigències.
És cert que la nostra és una generació sense èpica. Però un cop canviat el sistema polític hi havia moltes altres coses a fer. Per exemple: contribuir a consolidar-lo dedicant-nos cadascú a la seva feina tan bé com sabéssim. No m’imagino autors europeus que admiro, com Julian Barnes, Ian McEwan o Jean Echenoz, lamentant no
A la generació de la transició li va tocar construir la casa: a nosaltres fer-la nostra i a la que ens segueix, fer grans reformes
haver pogut lluitar per la democràcia, ni considerant-se passotes per no haver-ho fet. Tenen sort i es poden dedicar al que volen, sense haver de convertir la política en l’eix de la seva vida.
¿No és suficient? ¿No és el millor que podem desitjar a les generacions futures? Admeto que comparteixo amb Cercas i Orejudo una certa sensació de fracàs: la de deixar a la generació que ens segueix una casa que exigeix reformes serioses. Però encara estem a temps d’ajudar-los a fer-les.