L’(esplèndid) aïllament

No fa falta remuntar-se més. N’hi ha prou amb fer-ho a començaments del segle XIX. Les guerres napoleòniques, exportadores dels ideals il·lustrats que van informar la Revolució Francesa, havien subvertit el vell ordre europeu de l’Antic Règim. Després de la derrota de Napoleó, el Congrés de Viena va instaurar un equilibri de poder vigent fins a la guerra de Crimea, gairebé mig segle després, que va ajornar i esmorteir el canvi inevitable. L’inspirador del Congrés va ser Metternich –per Àustria–, compartint protagonisme amb Alexandre I –per Rússia–, Castlereagh –per la Gran Bretanya–, Talleyrand –per França– i Hardemberg –per Prússia–.

Robert Stewart –vescomte de Castlereagh– va ser, mentre va conservar la raó, un polític britànic atípic. Creia que l’ordre internacional establert després d’unes guerres catastròfiques com les napoleòniques només podia ser preservat mitjançant la cooperació de tots els membres clau de la comunitat internacional. És a dir, la seguretat havia de ser col·lectiva, raó per la qual la Gran Bretanya, qualssevol que fossin els seus interessos a cada moment, tenia un interès real per preservar la pau general. I pensava que, amb aquesta finalitat, la Gran Bretanya havia de participar en un sistema de congressos europeus periòdics, cosa que anava molt més enllà del que les institucions representatives britàniques estaven disposades a admetre, bé fos per motius d’interès o per raons estratègiques. És natural, per tant, que Castlereagh no tingués cap continuador de la seva política. Per això li va dir al rei en la seva última entrevista, abans de suïcidar-se: “Senyor, és necessari dir adéu a Europa; només vós i jo ho sabem i l’hem salvat; després de mi ningú no comprèn els assumptes del continent”.

La política exterior britànica va ser sempre, mentre va durar l’imperi, simple i clara, tant pel que fa als seus objectius prioritaris com pel que respecta als seus grans principis. Els objectius eren dos: evitar l’aparició d’un poder dominant al continent europeu, i disposar de la supremacia als mars amb la finalitat de controlar les rutes comercials. I també van ser dos els grans principis: posar els interessos de la Gran Bretanya per sobre de qualsevol altra consideració, i evitar comprometre’s d’una manera permanent per raons generals que anessin més enllà de la solució de conflictes concrets. “Quan la gent em pregunta –va dir lord Palmerston el 1856– a què se li diu política, l’única resposta és que ens proposem de fer el que ens sembli millor segons sigui l’ocasió, tenint els interessos de la nostra pàtria com a únic principi guia”. I per si no quedava clar, també va dir: “No tenim aliats eterns ni enemics permanents. Els nostres interessos sí que són eterns i el nostre deure és servir aquests interessos”. Trenta anys després, Gladstone deia que “Anglaterra ha de conservar íntegres a les seves mans els mitjans per ponderar les seves obligacions davant les diverses situacions; no haurà de coartar ni limitar mai la seva llibertat d’elecció”. I sir Edward Grey –secretari d’Exteriors en 1914– va sostenir el mateix amb altres paraules: “Els ministres britànics d’Exteriors s’han guiat sempre per allò que els ha semblat l’interès immediat d’aquest país, sense fer cap mena de càlculs complicats per al futur”.

Comentant aquests textos, Henry Kissinger escriu: “A l’insistir en la llibertat d’acció, els estadistes britànics van rebutjar per regla general totes les variacions sobre el tema de la seguretat col·lectiva. El que després arribaria a anomenar-se “esplèndid aïllament” va reflectir la convicció que en aquestes aliances Anglaterra tindria més a perdre que a guanyar”. I afegeix que la sorprenent continuïtat de la política exterior britànica, malgrat que els governs britànics canviaven amb més freqüència que els de les potències europees, es va deure al fet que la política exterior britànica va sorgir de debats oberts, atesa l’existència d’institucions representatives característicament pròpies encarregades de ponderar els avantatges i inconvenients de cada decisió, així com el que costava de sufragar-la. Per això sempre “prevalien a Londres dos temors: el “compromís continental” i una Europa unificada”.

El món de les relacions internacionals a començaments del segle XXI és absolutament diferent, però la inèrcia continua sent una de les forces determinants de la història. I la inèrcia britànica és aïllacionista. Ho ha estat sempre, malgrat el seu ingrés en una Unió Europea on no es va sentir mai enterament còmoda. Ens hem negat a veure-ho, malgrat les contínues reticències i dificultats que la Gran Bretanya plantejava als seus socis. És més, quan va declinar el seu ingrés a la zona euro, ja va donar un senyal evident del que acabaria passant i efectivament ha succeït: el Brexit decidit per votació popular i en contra del càlcul i del parer de l’establishment. No condueix enlloc dir que és un error irreparable, que és una decisió contrària als signes dels temps i que les seves conseqüències seran molt greus. La Gran Bretanya ha fet el que ha fet sempre.

La inèrcia britànica és aïllacionista, ho ha estat sempre malgrat el seu ingrés en una UE on no es va sentir mai còmoda