La mare que els va parir
No es tracta tant de saber què volem ser (que això sí que ho sabem), sinó del que hem de fer per ser-ho. Ser un equip, un sol home, una sola dona, però amb molts caps i diferents cossos. Atrevir-nos més. Treure’ns la por de sobre. Córrer més que el rival. Cedir. Saber qui som. No parlem de futbol. Tampoc de feina. No. Parlem d’una vida amb fills i de la mare que els va parir.
Es fa difícil no referir-se a un fill amb devoció. Tantes vegades es converteixen en el teu refugi, en la teva illa perduda, en el teu tot. T’agrada observar-los, dialogar amb ells, seguir els seus canvis, corregir les seves pors, també els seus errors, i mirar d’estar prou receptiva per emportar-te alguna cosa seva cap endins una altra vegada, altra vegada allà d’on va sortir a crits i amb dolors. No vols perdre’t res més, encara que ja t’hagis perdut un munt de coses, massa. Mentrestant, ells es va allunyant de tu sense remei. Una miqueta cada dia, a poc a poc. Llei de vida. Hi ha dones que són com són perquè els fills les fan així. A ningú no li cauen els anells per reconèixer-ho, per assegurar que hi ha un abans i un després. No tot continua igual d’inamovible. Tallen el cordó i canvies. M’has lligat a tu amb un nus invisible, canta Morat. Pop ensucrat al
Tantes vegades un fill és el teu refugi, la teva illa perduda, el teu tot: la maternitat potser no és idíl·lica, però pot ser la repera
costat del reggaeton, música adolescent, que a casa sonen a tot drap. I intueixes què passarà quan creixin, així com l’actriu sap que li tocarà un Oscar abans que algú digui allò de “and the winner is”.
Hi ha renúncies. Hi ha rialles i somriures. Hi ha alegries. Hi ha penes, preocupacions. Hi ha emprenyades. Hi ha decepcions i enhorabones. Hi ha imprevistos. I totes les altres coses. La maternitat potser no és idíl·lica i no admet llocs comuns perquè cadascú fa i desfà, però pot arribar a ser l’hòstia. Per ciència infusa aprens, il·lustre ignorant, fas el que pots. Refuses pilotes de l’àrea com la defensa del PSG contra el Barça. Una pilota. I una altra. Fins al 6 a 0. O el 0 a 6, depèn.
Un fill t’eixampla l’ànima des del primer dia. Encara que soni bèl·lic, valgui la metàfora de la pistola. Surt de les entranyes com una bala com a resultat d’una connexió mecànica entre gallet i percussor. Zas. Només que aquesta connexió, en el nostre cas, és emocional. Sense marxa enrere. Per sempre. Passa que hi ha paraules que bateguen d’una manera especial. Una és aquesta: sempre. Nena, edat, dona, adolescència, amistat, sexe, rebel·lia, amor, afecte, autoestima, sorpresa. Hi ha molts moments deliciosos i algun altre en què presentaries la teva dimissió irrevocable perquè és una merda. No dubtes mai perquè no vols i perquè, quan flaqueges, invoques aquella sensació que experimentes només mirant els teus fills i que té un efecte benefactor potentíssim. Sents que tot el que han dipositat en la teva vida et va construint sense parar. Llavors ja saps qui ets i què has de fer.