Egòlatres o violents
Mantenir-se a l’aparador del Sálvame (Telecinco) té un preu. Has d’estar disposat a ser devorat per sarcasmes, campanyes de desprestigi, anècdotes irrellevants elevades a categoria de tragèdia i altres distorsions circenses de la realitat. Per això té tant mèrit que el còmic Ángel Garó, parcialment desactivat per l’oblit televisiu, hagi tornat per transcendir els índexs d’audiència i protagonitzar una autoentrevista de museu. L’invent va alternar rampells d’inspirada sordidesa i d’egolatria bipolar. El gènere de l’autoentrevista televisiva té precedents (Pedro Ruiz o Encarna Sánchez). Però, pel to dels dos garós ila factura audiovisual, potser hauríem de buscar el referent en el cantant Juan Gabriel, que va autoentrevistar-se abusant de la seva prerrogativa d’artista. Indiferent als detritus existencials del seu relat, el desdoblat Garó gemega, exagera, imposta, sospira, delira, discrepa, matisa i afegeix més elements de llenya low cost a una foguera que li serveix per immolar-se i, alhora, per sobreviure. DOLOR INDUSTRIAL. Si existís una competició de programes sense escrúpols, Hermano mayor (Cuatro) tindria molts punts per guanyar. Passen les temporades i, amb la coartada de denunciar inferns familiars reconvertits en oportunitats d’autoajuda i reinserció, el programa s’acaba convertint en un curset implícit de les pitjors conductes humanes. Per tensar la musculatura moral de l’espectador, els últims casos han sigut especialment indignes i han situat l’audiència davant d’una desesperació que fa mal de veure però que alimenta tota la morbositat sensacionalista del relat. Com pitjor es comporta l’individu que en teoria cal salvar de l’espiral de violència o autodestrucció, més escandalós i incomprensible és que els operadors de càmera no intervinguin. Però, alhora, com més desagradables siguin els enfrontaments, millor per al programa, que es recrea en trencaments de portes i baralles amb el cinisme de no intervenir. De tots els elements de la cadena, el més indigne som nosaltres, que fingim empatia i compassió amb les víctimes quan en realitat estem fascinats per la monstruosa impunitat dels botxins.
Com més violents i desagradables siguin els enfrontaments, millor per al programa
BLUES DE LA MINA. Fa cinc anys 30 minuts (TV3) va emetre un reportatge sobre el barri de la Mina que reivindicava la feina titànica de les associacions que intentaven vertebrar la vida del barri a través de la música i altres activitats. Les coses deuen haver canviat molt perquè El programa de Ana Rosa (Telecinco) parli de guerres de clans gitanos de la droga, desterraments massius, assassinats i revenges bíbliques, i subratlli que l’equip de reporters (liderat per Miquel Valls) no hagi pogut filmar al barri i hagi estat amenaçat de manera categòrica. Com en el cas d’Hermano mayor, l’enfrontament és el pretext que escandalitza i concita l’interès informatiu però, alhora, és la mel que ens atrapa a través del recurs ancestral del conflicte.