Sobrietat castellana
GREGORIO SÁNCHEZ (1930-2017) Torero
El mateix dia que notícies contradictòries parlaven del tancament (temporal) de Las Ventas, ha mort Gregorio Sánchez, un dels toreros que més curses va torejar-hi i més vegades hi va triomfar.
Nascut el 1930 a la localitat toledana de Santa Olalla, Gregorio Sánchez va patir els horrors de la guerra durant en la seva infantesa i els anys no menys negres d’una postguerra interminable. Els “vencedors” van afusellar el seu pare i set dels germans del petit Gregorio també van morir en aquell temps de silenci i dol. Es va dedicar a treballar de paleta, però la imperiosa necessitat (tan de l’època) de treure la seva família de la misèria el va dur a freqüentar, ja passada l’adolescència, les dures capejades dels pobles de Castella i, el 1948, va debutar en públic. Quatre anys més tard toreja la seva primera correguda de toros novells amb picadors a Guadalajara, el 1953 es presenta a la plaça de Vista Alegre de Madrid i, el 1954, a Las Ventas, on agrada als aficionats i aquell mateix any hi toreja quatre tardes més, convertint-se des d’aquell mateix moment la seva plaça.
El 1955 (any en què pateix una greu enganxada a la Monumental de Barcelona) es presenta a La Maestranza i, ja la segona tarda, talla dues orelles, fet que motiva que la plaça de Sevilla sigui l’escenari de l‘alternativa, el 14 de juny del 1956, gràcies a Antonio Bienvenida.
La seva dura lluita i el caràcter castellà van forjar la seva tauromàquia, basada en el domini del toro, tret que l’emparenta amb el seu paisà Domingo Ortega. Seguretat i també un valor sec, que el va portar a patir nombroses banyades, com la ja esmentada a Barcelona.
Queda dit que Gregorio Sánchez va ser torero de Madrid i les estadístiques ho reflecteixen numèricament: cinquanta tardes, trenta-nou orelles tallades i nou portes grans.
Aquesta força a la capital del toreig el va dur a ocupar els primers llocs de l’escalafó entre finals de la dècada dels 50 i inicis dels 60, sent qui més curses va torejar el 1957 i el 1958. Una de les seves fites més grans va tenir lloc el 19 de juny del 1960. Va ser en la llavors tradicional Corrida del Montepío de Toreros, institució ideada a finals del XIX per Luis Mazzantini i posada en marxa el 1909 per Ricardo Torres Bombita, i que, el 1927, la compra d’un hotel va permetre que funcionés com a sanatori de toreros, amb Marcial Lalanda, “el més gran”, al capdavant durant molts anys. Es va anunciar, a Las Ventas i de franc, i en només vuitanta minuts Gregorio Sánchez va torejar els sis braus, amb set orelles tallades.
A partir del 1963 va començar un cert declivi, tant en contractacions com en rellevància als cartells, una davallada que el porta a l’adeu el 1973: com no, a Las Ventas. En solitari i davant sis toros d’Aleas –los de Aleas, ni los veas–, el vent tardoral de Madrid i una inexplicable duresa del públic (la memòria, ai !, tan fràgil) fan de la tarda un fracàs. Però Gregorio Sánchez, de cor generós, va voler, com a professor durant anys a l’Escola de Tauromàquia Marcial Lalanda, tornar al toreig (“escola sòbria de vida”, en definició de V. Gómez Pin) el que el toreig li havia donat. Encabo, Cristina Sánchez, Uceda Leal o el Juli en són alguns dels fruits.
Gregorio Sánchez, fidel a la seva pròpia història, va ser un torero compromès i que com José Luis Parada i Antoñete, entre d’altres, va oferir la seva solidaritat al PCE –legalitzat el 1977– de la manera que millor sabia: torejant. Altres temps.