Els límits de la sàtira
Aviat farà tres anys de la mort prematura de l’editor Jaume Vallcorba. Quaderns Crema i, sobretot, El Acantilado segueixen publicant perles enquadernades a un ritme discret però constant. Una d’aquestes joies és un llibre menut que recull dos textos de l’il·lustrat anglès Anthony Ashley Cooper (16711713), tercer comte de Shaftesbury, un defensor aferrissat de la llibertat de crítica i de l’enginy. En traducció al castellà d’Eduardo Gil Bera, podem llegir Carta al entusiasmo & Sensus communis. En aquest segon text Shaftesbury explora amb una prosa espurnejant un afer que el magma grafiter de Twitter ha posat de rabiosa actualitat: la llibertat de l’enginy i de l’humor. Quan arriba el moment de valorar les bromes de mal gust i el mal ús que es pot fer de l’humor, emergeix la sòlida intel·ligència de Shaftesbury: “Respecto a ese mal uso, el hecho de que a veces traspasemos el límite de lo que llamamos urbanidad y caigamos en la rusticidad del bufón, podemos agradecérselo a la ridícula solemnidad y el humor amargo de nuestros pedagogos o, mejor dicho, ellos deberían agradecerse a sí mismos el ser objeto de la mordacidad más descarnada. Es natural que se aplique una intensidad proporcional a la severidad de quien reprime: cuanto mayor la opresión, más ácida la sátira. Cuanto más dura la esclavitud, más refinada la bufonería”. L’enrocament d’animal ferit que protagonitza el Partit Popular i l’exacerbació patològica de la correcció política han creat un efecte demolidor de cotilla en forma de pinça sobre la llibertat d’expressió. Les obsessions progres dels uns comporten un augment de l’autocensura, com si calgués portar ortodòncia verbal abans de piular. Els altres encara són pitjors, perquè els poderosos defensors de l’ordre ens bombardegen amb sentències judicials delirants (per tuits sobre Carrero Blanco o lletres de rap com les del mallorquí Valtonyc) que amenacen de transformar la nostra societat en un correccional regit per gent de l’altura intel·lectual dels pares que van denunciar apologia del gihadisme en la representació de Mar i cel, la reeixida versió musical que Dagoll Dagom va fer de l’obra de Guimerà.
L’humor involuntari és un gènere en el qual excel·leixen els ignorants, i encara més els que menyspreen allò que ignoren, una actitud típicament carpetovetònica. Amb la mateixa discreció i fermesa editorial, des del País Valencià opera l’editorial Sembra. Ara acaba de treure, coincidint amb la inauguració oficial (amb dècades de retard) del Museu Joan Fuster a sa casa de Sueca, un meravellós trencaclosques fusterià compost amb trellat per Xavier Aliaga: Fuster per a ociosos. Es tracta d’una crestomatia de textos fusterians, acuradament seleccionats i classificats per seccions coherents. Aliaga encapçala el planià capítol “Homenots i donasses” amb un aforisme que podria signar Shaftesbury: “Ser enginyós i tenir raó –casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l’opinió de Borges– acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D’altra banda, els monstres fascinen”. Per això tant Shaftesbury com Fuster ens fascinen.
L’humor involuntari és un gènere en el qual excel·leixen els menyspreadors ignorants carpetovetònics