Gran escala a Palma
A començaments d’abril es va inaugurar el Palau de Congressos de Palma, després de nou anys d’obres, que van incloure aturades. Aquest palau ha estat doncs per a molts palmesans, en temps de crisi, una estructura inconclusa en la seva bella façana marítima, davant el Portitxol. Aquest i altres motius li van donar mala fama popular.
Però aquella mala fama es revela injusta després de visitar l’edifici, un exemple de bona arquitectura de gran escala, que evoca subtilment la presència del veí baluard del Príncep. I la façana de línia trencada, revestida de plafons d’escuma d’alumini, lleugers i resistents, dibuixa una espectacular retícula de buits. La majoria d’ells tenen quatre metres de profunditat, que atenuen la insolació dins de l’edifici, limiten els efectes sonors i visuals del trànsit que circula per l’autovia de Llevant, i regulen la climatització natural. Totes les comunicacions horitzontals interiors discorren al llarg d’aquesta façana, amb lluminoses vistes al Mediterrani.
L’accés principal al palau és en una de les seves cantonades, on l’edifici, en volada a tres metres del terra, acull i alberga el visitant, que quan entra tot seguit al vestíbul descobreix una estança de trenta metres d’alçària. Aquest és un dels exercicis de compressió i descompressió espacial que Mangado prodiga amb bona mà a l’edifici, que té només tres nivells, però de dimensions molt generoses. Són dignes d’esment, també, els dos auditoris del palau, de línia minimalista, un amb 1.978 butaques i un altre amb 462. Aquests dos auditoris estan connectats per un backstage comú i revestits d’alumini polit, i són essencialment elegants.
Aquest minimalisme regeix també als interiors de l’hotel annex, de nou plantes i 268 habitacions, connectat al palau per una airosa passarel·la. El seu interior està compost amb les línies del gran espai central i uniformement revestit amb plafons ranurats de faig. La façana exterior de l’hotel és una altra cosa, i no aporta a la ciutat el mateix que la del palau de congressos.
Aquesta obra de Mangado s’aixeca sobre un solar estret, irregular i incòmode, a diferència d’un treball anterior seu, pertanyent a la mateixa tipologia, com va ser el baluard de Pamplona. I, tot i això, el supera pel que fa a ambició, dinamisme i resultats. L’arquitecte navarrès ha donat a Palma un edifici de gran potència formal, en què exhibeix el seu talent i la seva maduresa professionals. Fer arquitectura de gran escala no és avui habitual. Tampoc no és pas fàcil. Però en aquesta obra gairebé ho sembla.