“A les curses no m’hi veurà”

Joan Fortuny assessora Érika Villaécija des de la distància: “Prou de llevar-se d’hora”

Em pregunta Joan Fortuny:

–Quanta estona durarà l’entrevista? Abans de respondre rebobino fins a altres temps. Abans Fortuny era un entrenador extraordinàriament ocupat.

Fa deu anys conversàvem a la piscina del CAR de Sant Cugat. Érika Villaécija, la seva deixebla, sumava llargs. Fortuny anava i venia. Interrompia la nostra conversa per donar algun consell a la seva nedadora. Tornava al meu costat més tard, disculpant-se. Sí, era un entrenador ocupat. –Ens hi estarem el temps que vostè em pugui concedir –li responc.

–Ah, d’acord. És que he de recollir el net... (...) Xerrem a la nova piscina del CN Sabadell. El lloc té una aroma asèptica, rectilínia. Tot és molt nou. Fortuny arriba dutxat. Són les onze del matí.

–És que vinc de nedar tres mil metres.

–Com cada dia?

–Més o menys. De vegades corro. Ara no, amb tanta calor... Quan en fa tanta camino.

Quan neda, Fortuny procura fer-ho a un nivell aeròbic. Prefereix mantenir-se per sota de les 110 pulsacions.

L’any 2000 va tenir un avís. Un infart mentre trotava pel CAR.

–Vaig notar un doloret. Vaig anar a veure el metge. Em va ordenar un electro i em van enviar a l’hospital de Terrassa. No va anar a més. I tampoc no hi ha hagut més avisos.

–Per què li va passar, allò?

–El doctor Serra Grima em deia: ‘D’aquí vint anys sabrem perquè algú com tu ha pogut tenir un infart’.

–Ja gairebé han passat, aquests vint anys...

–I Serra sempre em pregunta: ‘Ja t’entrenes?’. I vinga fer-me proves, ecos i de tot. I no surt res. El cert és que en repòs amb prou feines estic a 42 pulsacions. Quan m’ausculten, hi ha metges que s’espanten: ‘D’on surt, vostè, amb aquest pols tan baix?’.

–Doncs continuï nedant.

–Si ho faig em trobo molt millor, la veritat.

Joan Fortuny s’ha passat la vida nedant. El va fer entrar en això el seu pare, que feia travessies. Vivien a la Barceloneta. Amb vista al mar.

–Vaig començar a anar al CN Barceloneta i em van anar enredant. El que passa és que no hi havia piscina coberta, al club. Només ens entrenàvem a l’estiu, o quan el veí CN Barcelona ens deixava fer servir la piscina coberta. Un parell de vegades per setmana.

Com que hi tenia traça li van oferir d’ingressar a la Blume. Tenia 16 anys. I aquí una paradoxa: a la Blume no hi havia cap entrenador especialitzat en natació.

–Expliqui-m’ho, això –li dic.

–No hi havia diners per a entrenadors. Llavors va aparèixer Jan Freese, un holandès que dirigia la sincronitzada, i es va oferir a portar també els nedadors. Ho va fer a canvi d’un permís per menjar i dormir a la Blume.

–I què va passar? –Com que hi va haver resultats, de sobte hi havia bufetades per entrenar-nos.

–I...?

–Vaig continuar amb Freese. Els resultats van dir coses. Fortuny va ser olímpic a Tòquio’64 i Mèxic’68.

El que passa és que també tenia traça amb el waterpolo. –I ho combinava tot? –Eren altres temps. Quan acabàvem de nedar, algú treia la piloteta i ens posàvem a jugar. Un dia els del Barceloneta vam guanyar al CN Barcelona. Teníem Miquel Torres i Lolo Ibern. I jo anava boig. –Per què? –Em passava el dia a l’aigua. Acabava la natació i anava a entrenar-me amb els del waterpolo. Arribava tard al sopar a la Blume. El súmmum va ser a Tunísia, als Jocs del Mediterrani.

–...?

–Sortia de la piscina de natació i agafava un taxi per arribar al partit de waterpolo...

–Què en feia de tants diners? –Ha ha! Allò no va durar gaire. El 1971 Freese em va proposar de marxar a Palma, provar de fer d’entrenador. Em van enviar un bitllet. Em van convèncer. Me n’hi vaig anar per un any. Vaig estar-n’hi deu. Em vaig casar i la meva dona va venir amb mi. Van néixer fills.

Fortuny va deixar de competir en la natació i el waterpolo, prou d’entrenar-se tot sol. Ho havia fet de nit, després d’encarregar-se dels seus nois. Els alumnes van funcionar. El seu nom va agafar fama. El van recuperar a la península, ara al centre de tecnificació de Màlaga. Després va passar al CN Montjuïc. I al final, al CAR. Aquí s’hi va passar 25 anys.

–Quin ritme. De vegades fèiem tres entrenaments diaris. I pujàvem a Font Romeu. O a Sierra Nevada. Ens hi passàvem tres setmanes. Vaig acabar tip de viatjar.

Va fer de Villaécija una referència. Van passar molts talents per les seves mans. Com a entrenador, ha estat en sis Jocs.

–I ara?

–A Villaécija la porta en Xavi Torrallardona. Jo li dono consells. Fins i tot li munto el pla de treball. Però que ningú no m’esperi a la piscina a les vuit del matí.

–I a les competicions? –Ja no les veuré. De natació no en vull saber gaire. He acabat cremat. Costa de viure d’això. Els únics que en viuen són els directius, uns vividors. Es venen per misèria. Mentre no paguin millor els entrenadors, això no pot funcionar.