La cap de les taquígrafes del Congrés
LIDERA UN EQUIP DE 14 PERSONES CADA HORA QUE TRANSCRIUEN TOTES LES INTERVENCIONS QUE ES FAN AL PARLAMENT DE MADRID PERQUÈ CONSTIN AL DIARI DE SESSIONS
“Demà assaboriré amb fruïció el que ha dit, quan llegeixi la seva intervenció en el Diari de Sessions, sempre que, naturalment, les senyores i senyors taquígrafs hagin donat l’abast i hagin entès d’alguna cosa”. Mariano Rajoy es referia així en la rèplica a Irene Montero, a la joia de la corona del Congrés, el Diari de Sessions, que des del 1810 deixa l’endemà, i per a la història, reflex fidel dels debats. Aquesta tasca recau en els taquígrafs i estenotipistes, totes dones menys dos homes, un al Congrés i un altre al Senat.
Perquè Rajoy ho pugui llegir l’endemà, les taquígrafes hauran de treballar tres hores més, acabat el ple. L’última de sortir serà Gloria Canencia, cap del Departament de Redacció del Diari de Sessions, que ha de deixar-ho tot revisat perquè a les nou del matí es pugui consultar.
Un debat suposa la feina de dos equips a ple rendiment. El primer el formen dotze taquígrafes, que recullen durant cinc minuts cadascuna, el que es diu, i després ho transcriu, ho redacta, ho corregeix, ho comprova. Aquells cinc minuts es converteixen en 50 més de l’altra feina, i tornem-hi cap a l’hemicicle, amb els fulls, el bolígraf o la màquina d’estenotípia –la taquigrafia a màquina–, en què 23 tecles col·locades estratègicament permeten escriure cinc vegades més de pressa que en un ordinador.
Juntament amb aquest equip, un altre anirà alternant a l’hemicicle cada 30 minuts. Amb això s’eviten els espais buits, els salts i repeticions. Elles repassaran després el que han fet les seves companyes que han estat cinc minuts cadascuna, durant els trenta que ells hi han estat. A l’escoltar més part del discurs li donen més sentit al debat.
Per això, explica Canencia, el treball en equip és molt important. Amb cinc minuts pot ser difícil saber de què va el debat, o per què s’està contestant a una cosa anterior, més si el torn recull el final d’un orador i l’inici d’un altre. Si fos només transcriure, no importaria, però la veritable feina de les taquígrafes no és transcriure el que diuen, sinó donar-li sentit, redactar-ho, comprovar-ho, i explicar el que no es diu, però passa. Han de conèixer tots els diputats i la seva ubicació, per poder explicar que tal senyoria ha respost a l’orador amb crits de... O el que és pitjor, amb un gest, que ha de descriure, amb tota la neutralitat que la seva professionalitat els exigeix. Si algú li diu a un altre barrut per gestos, hauran de descriure el gest, evitant qualificar-lo.
De vegades, el que passa als escons és més important que el que es diu a la tribuna, i elles han d’estar per totes dues coses, per explicar, per exemple, que després de la intervenció de la portaveu de Podem en la moció de censura, “la senyora Montero Gil i el senyor Iglesias Turrión s’abracen. Diversos senyors diputats del grup parlamentari popular al Congrés, “Oh, que bonic!”.
Altres vegades no és fàcil entendre el que sa senyoria vol dir. No parlen de la frase de Mariano Rajoy que va córrer com la pólvora, per la seva equivocació, però que tots van entendre, i que va quedar al Diari de Sessions tal qual, però amb uns punts suspensius que ho explicaven tot: “Com pitjor, millor per a tothom... com pitjor per a tothom, millor; millor per al meu el seu benefici polític”.
Pitjor va ser el cas d’aquell diputat les paraules del qual recollia Ana Rivero, la taquígrafa més antiga del Congrés. Va entrar el 1975 i va viure el 23-F, i que no feia més que parlar de “bucijo”, sense que ningú sabés interpretar-ho. El van trucar, i ho va explicar, es referia al president dels Estats Units “Bush fill”. O el cas d’aquell diputat canari que parlava una vegada i una altra de “serremofila” i ningú no entenia que deia. Va ser ell mateix que ho va explicar “cerremos filas”.
Per a les taquígrafes el pitjor són les sigles, que sempre comproven que existeixin, i haver de fer acotacions perquè el comentari que es fa en aquella sessió, “el que ha dit vostè aquest matí no té nom”, d’aquí a X anys se sàpiga què era. També quan en comissió el compareixent s’explica amb PowerPoint, i el discurs es limita a dir “el vaixell va sortir d’aquí” i es dirigia “aquí”, i els vents que venien de per aquí el van colpejar, i es va enfonsar aquí, traduïda amb acotacions per explicar que el vaixell havia sortit “d’aquí” Melilla, i els vents de l’oest el van colpejar a tantes milles de la costa de Màlaga on es dirigia. O quan va caldre explicar que una comissió se celebrava a la sala Constitucional presidida pels ponents del text del 1978, i dir els que eren, perquè s’entengués l’emoció del president al ser escollit davant els pares de la pàtria.
Les llengües cooficials no estan permeses al Congrés, així que les taquígrafes només recullen en un altre idioma les salutacions de cortesia, bon dia, egun on, o eskerrik asko o moltes gràcies. Les altres coses queden al diari de sessions amb un simple “paraules en català”.
Recullen tot el que passa a l’hemicicle, inclosos gestos, petons, protestes o insults Les llengües cooficials no es recullen en les transcripcions tret de les salutacions de cortesia com “bon dia”