Dos periodistes i un destí forjat pel ‘Watergate’
PROCEDENTS DE MONS OPOSATS, BOB WOODWARD I CARL BERNSTEIN VAN ALIMENTAR LA SEVA AMISTAT INVESTIGANT A ‘THE WASHINGTON POST’ EL PRESIDENT NIXON I AQUELL LLIGAM ELS UNEIX PER SEMPRE
És del tot impossible entendre l’un sense l’altre. Ni tampoc la història del periodisme dels Estats Units contemporani.
L’associació de Bob Woodward, de 74 anys, i Carl Bernstein, de 73, està tan consolidada que de vegades passa que la gent no distingeix bé qui és qui. “Bernstein pot anar caminant per un carrer de Nova York, algú el veu i li diu Bob!”, assenyala Alicia C. Shepard al seu llibre Woodward and Bernstein, life in the shadow of Watergate, publicat el 2007.
La vida a l’ombra de l’escàndol, el que li va costar el càrrec al president Richard Nixon el 1974, inclou anècdotes d’aquella comunió. Com la de la columna d’un diari, que va felicitar l’aniversari a Bernstein i ho va il·lustrar amb la foto de Woodward.
La seva presència espiritual recorre el reporterisme d’investigació en aquest país des d’aquells dies de juny del 1972 en què, sense prede tendre-ho i gairebé sense conèixer-se, van unir els seus destins a la redacció de The Washington Post.
“La nostra feina consisteix a oferir la millor versió de la veritat que es pugui obtenir, en especial ara”, va esperonar Bernstein els seus col·legues el 29 d’abril passat.
Aquella nit, Donald Trump es va saltar el sopar de corresponsals. A causa de l’assetjament del president a la premsa i com a acte d’autoestima, els organitzadors van reunir en públic els dos reporters llegendaris i inspiració de generacions de periodistes.
“Senyor president, els mitjans no són notícies falses”, va subratllar Woodward en aquella convocatòria.
Allà hi eren tots dos, novament referència en un moment en què la paraula Watergate torna a estar de moda, mentre s’investiga el Russiagate o la possible connexió de la campanya de Trump amb el poder del Kremlin.
Tant Woodward com Bernstein sobrevolen en la vida mediàtica des d’aquella època nixoniana. Han seguit en les seves coses, per separat. La diferència és que ara tornen a escenificar l’essència del bon periodisme, quan el poder apel·la als “fets alternatius” per adaptar la realitat a la seva conveniència.
Resulta palpable aquest homenatge fins i tot a Barcelona. L’editorial Los Libros del Lince ha vist l’oportunitat i acaba de reeditar
Todos los hombres del presidente, el relat sobre la seva investigació en la versió que van realitzar el 2014 amb motiu del 40è aniversari de la primera impressió. Respecte a l’original, només es diferencia en què han afegit un epíleg. El van escriure fa tres anys, quan el repte de Trump no existia i, en canvi, sembla que ni fet a mida. Afirmen que el Watergate va consistir en les cinc guerres de Nixon. Descartat el front del Vietnam, els altres quatre són contra els demòcrates, el sistema judicial, els mitjans de comunicació i la història. Van tenir una visió i ja se’ls va aparèixer Trump?
Des d’aquells dies
juny del 1972, si alguna cosa ha caracteritzat la seva relació és la lleialtat, afirma Shepard en la seva narració.
“Hi ha coses que ens diem que no li diem a ningú més. Va ser cert durant el Watergate i ho és ara. No podríem ser amics de cap altra manera. Abans de treballar junts, no teníem una inclinació l’un per l’altre i, en unes setmanes, vam desenvolupar aquest increïble respecte l’un per l’altre, una gran amistat”, li va confessar Bernstein a l’esmentada autora.
Van confraternitzar malgrat procedir de mons molt diferents i de ser pols oposats.
Woodward va arribar al Post amb 29 anys, en vigílies que el 17 de juny del 1972 detinguessin quatre homes ben vestits robant papers a la seu demòcrata, a l’edifici Watergate. Fill d’un jutge republicà, graduat a Yale i veterà de l’Armada. El descriuen com a tranquil, primmirat i l’encant de l’alta burgesia.
S’ha casat tres vegades. O quatre si s’inclou el Post, el seu idil·li més extens, on segueix. A més d’aquell
primer llibre i d’una seqüela amb Bernstein el 1976 sobre la caiguda de Nixon –Los últimos días–, ha publicat una quinzena més de títols. Des de Hollywood a l’11-S, passant per la CIA o el govern d’Obama.
No sempre ha estat ben rebut. La seva amistat amb el president George W. Bush li va crear problemes. Va ser un dels fervents defensors de les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Malgrat que autors com Joan Didion han qualificat la seva feina de “pornografia política”, el seu prestigi i la seva laboriositat mantenen el llustre.
A l’altre costat hi ha Bernstein, nascut d’una parella d’activistes comunistes, que ni va acabar la universitat. Va entrar al Post el 1966. El va deixar el 1977 i ha passat per diversos mitjans. Avui és un rostre habitual a la CNN. Ha escrit llibres, encara que no tants com el seu amic. També s’ha casat tres vegades, però es compten diverses amants il·lustres. Del seu matrimoni amb la seva segona esposa, l’escriptora Nora Ephron, va sortir un dels seus volums.
“Bob és prodigiós, productiu i formidable, mentre que Carl és brillant a dojo”, segons la definició que va fer Peter Osnos, col·lega en aquella pel·lículera redacció de Washington.