RODES DE PREMSA ESGOTADORES

L’exigència del fare bella figura i la tradició del monòleg tenen una derivada que afecta l’ofici periodístic. Són les rodes de premsa, sovint molt llargues i tedioses. Els col·legues anglosaxons perden la paciència i solen evitar-les, tret que sigui estrictament necessari. És norma que hi hagi diverses persones en una presentació davant els mitjans de comunicació. Tots volen dir la seva, gaudir d’uns minuts de glòria davant els micròfons i les càmeres. Les intervencions inicials es fan eternes. No és estrany que durin una hora o més. És ja clàssic que, acabada aquesta tortura, algú des de l’estrada digui: “Hi ha alguna pregunta?”. El cansament fa efecte entre els periodistes. He assistit a diverses rodes de premsa en les quals no hi va haver ni una sola pregunta. Va ser l’any passat, al Colosseu, després de concloure els treballs de restauració. Era migdia, amb un sol de justícia. El càstig de les presentacions i la calor asfixiant van dissuadir la premsa. Va ser un cas extrem, però no únic. També són llegendàries les rodes de premsa al Vaticà. Els bisbes i els cardenals, especialment els italians, són previnguts per naturalesa i no volen fer passos en fals. Per res del món no s’arrisquen a fer una brutta figura. Solen preparar llargs textos de presentació que llegeixen amb parsimònia. No té res a veure amb una comunicació àgil i moderna, encara que sí que té efectes sedants. Ni l’espontaneïtat del papa Francesc ni el tarannà dels nous portaveus no aconsegueixen canviar fàcilment vells hàbits d’una institució al·lèrgica a la transparència i sempre a la defensiva.