LA TRADICIÓ DEL MONÒLEG

El cultiu de les arts retòriques es tradueix, a Itàlia, en una forta tradició pel monòleg. Són autèntics virtuosos. Hi ha múltiples exemples. L’escriptor Dario Fo, premi Nobel el 1997, va ser un cas molt excel·lent. Uns anys abans de morir, ja molt gran, va mantenir una trobada amb corresponsals estrangers, a Roma, i va fer una genial demostració de les seves capacitats per al monòleg i per a l’histrionisme. Un altre gran especialista és Roberto Benigni, guanyador de l’Oscar amb La vida és bella .El còmic toscà ha protagonitzat en els últims anys actuacions magistrals a la televisió, sempre en solitari. Van destacar els seus xous dedicats a la Constitució italiana (analitzava els articles principals, amb humor però també amb profunditat d’anàlisi) i als deu manaments. Són igualment cèlebres els àcids i intel·ligents monòlegs d’Adriano Celentano. En el vessant còmic, un dels monologuistes per excel·lència és avui Maurizio Crozza, gran imitador de polítics i figures públiques. I no ha d’oblidar-se Beppe Grillo. L’eclosió de la seva criatura política, el Moviment 5 Estrelles (M5E), que aspira a conquerir el poder, va ser fruit de la seva sàtira, dels seus mítings per tot Itàlia, que no eren altra cosa que llargs monòlegs, destinats a fer aflorar la ràbia interior de la gent contra els partits tradicionals i a empènyer-los a votar per un canvi rupturista.