Explicar mentides
La mare, espantada al rebre la trucada del monitor del campament d’estiu, respira fondo quan descobreix la dimensió del problema. “El seu fill diu que és al·lèrgic al puré de patates. Només truquem per assegurar-nos que és cert”. Respira fondo la dona i menteix descaradament per no deixar el nen en ridícul –“ja veurà aquest quan torni”– i respon un sí gairebé imperceptible, de pura vergonya.
En algunes escoles, farts de tant alumne al qual els pares protegeixen dels plats que detesten reconeixent intoleràncies o al·lèrgies inexistents, no es conformen amb la noteta de casa. I això ha obligat més d’un pediatre a negar-se en rodó a continuar el joc firmant un certificat que no correspon. La conseqüència, com passa amb els comensals que al restaurant es presenten com a intolerants o com a al·lèrgics no sent-ho, és que en algunes cuines i obradors s’acaba abaixant la guàrdia i ho estan pagant els que de debò tenen un problema.
El cas del gluten és clar: des de l’Associació de Celíacs de Catalunya afronten la banalització de menjar sense gluten amb una campanya, “Les traces compten”. Volen recordar que per a aquells que no trien menjar sense gluten perquè està de moda sinó per una intolerància real a aquesta proteïna, el fet que en alguns establiments que no segueixen bé els protocols per garantir que el que serveixen és sense gluten ofereixen aquest tipus d’alimentació sense garanties. Les dades que aporten són evidents: s’ha registrat un augment del 600% d’incidències i reclamacions entre el 2014 i el 2017 en restaurants que s’anuncien com sense gluten i en els quals en realitat acaben contenint-ne traces. I la cosa seguirà mentre continuem jugant a explicar mentides.