Cronista de la transició
Com un Galdós de la gran pantalla, José Luis Garci és el cronista de la transició. Té una trajectòria que abasta des del retrat social que va fer a Asignatura pendiente (1977) fins a El abuelo (1998), l’adaptació de la novel·la de l’autor canari. El 1983 va guanyar amb Volver a empezar el primer Oscar espanyol com a millor pel·lícula de parla no anglesa. També ha fabricat cinema negre, històric, melodrama i comèdia. “No he cridat mai ‘acció’ en un rodatge, sinó que he deixat l’actor al seu aire”, ens diu ara que viu apartat de la cadira de director, però vital i xerraire com sempre, amb els ulls ametllats, la ganyota omnipresent i la veu ronca de personatge llegendari. “Jo sempre escric, gairebé un llibre cada any, hi ha tantes coses per fer a la vida...”
José Luis García Muñoz va néixer a Madrid (20/I/1944). Feia un dia clar, assolellat i blau. “El meu pare em va explicar que aquell dia va creuar el Retiro, que estava esplèndid, i jo cada any en el meu aniversari també faig un tomb pel parc”. No localitza amb precisió el seu primer record de nen, potser la sensació de fred, de calor, de la nit, però es veu a si mateix amb un tebeo a la mà. “Jo vaig aprendre a llegir i a parlar molt aviat, vaig néixer a casa, vaig ser un nen de la postguerra que jugava a pilota pels terraplens del carrer Narváez, encara tinc una cicatriu d’una batussa, vaig anar a una escola mixta, un fet insòlit a l’època, la persona que ens feia literatura i història ens recomanava pel·lícules, després vaig estudiar a l’institut Cervantes, vam muntar Escuadra hacia la muerte d’Alfonso Sastre, com que vaig fer lletres només hi havia noies, anava al cine cada dia i els diumenges a futbol amb el pare”.
En el servei militar va coincidir amb l’humorista Forges. Després de treballar en una entitat bancària, va començar com a guionista. Destaca la col·laboració amb Antonio Mercero en el mític curtmetratge La cabina (1972). A Las verdes praderas (1979) va treballar per primera vegada amb Alfredo Landa. Després van venir El crack (1981), Asignatura aprobada (1987) per la qual va obtenir un Goya al millor director, Canción de cuna (1994), You’re the one (2000), Tiovivo (2004), Ninette (2005), basat en dos textos de Miguel Mihura, Sangre de mayo (2008), etcètera.
L’espectador recorda les llargues temporades de la seva tertúlia cinematogràfica a TVE en la qual el fum dels cigarrets dels participants creava un clima absorbent de discussió apassionada. “El cinema ens ha agradat a tots perquè és un espectacle total, els nòvios hi anaven a tocar mamella, s’hi estava calentó a l’hivern, jo no vaig pensar mai a dirigir, a mi m’agradava la cultura pop, llegia Verne, Salgari, el meu pare em portava al Museu del Prado, als toros, a la boxa, encara recordo el Gran Price de Barcelona”. Garci és un metralladora parlant però s’atura quan li fas preguntes. L’últim llibre que ha escrit és sobre la lluita lliure. “Explicar una història és un esbarjo, ara estic escrivint més que no pas pensant en el cinema, de jove corria els 1.500 metres, el meu ídol era Tomàs Barris, la vida és única, m’agrada l’esport, la literatura, la música”. Des de la música que li arribava per la ràdio en una època en què no hi havia tocadiscos, fins a les bandes que escoltava al Retiro, assegut en cadires de ferro. En aquests gustos també és eclèctic. “No soc wagnerià, encara que Wagner és el millor músic de cinema, i he tingut el privilegi d’assistir a Bayreuth a la tetralogia L’anell del nibelung, pujar aquell turó que diuen que cal pujar de genolls… Wagner inspira Bernard Herrmann i Ennio Morricone”.
El director va estar aparellat amb Ana Rosa Quintana i Cayetana Guillén. El 2004 es va casar amb l’actriu Andrea Tenuta. Té dues filles i quatre nets. Només troba referents a les pel·lícules per retratar-se a si mateix. Li agraden els paios que s’assemblen a ell. Gasta un caràcter entusiasta i optimista, que encomana. La seva festa, a la vida, han estat els rodatges. “Són com una volada, perquè saps que el dia no transcorrerà com penses”. Igual com el mànager de boxa, el director és un pare i un amic de l’actor, i ha d’explicar una història amb convicció, la mateixa que va veure de nen en un western en el qual un cowboy n’apallisava un altre a qui tenia lligat. “Em vaig aixecar de la butaca, i li vaig cridar ‘covard’ arran de pantalla”.
Va guanyar el primer Oscar espanyol el 1983 amb ‘Volver a empezar’; no pensa fer més cine, però segueix escrivint