‘Visite di calore’
Campanes vaticanes tocant, música de Jerome Moross i moltes escales romanes que anava pujant lentament aquell cardenal de pel·lícula. Em refereixo al protagonista de la novel·la El cardenal, inspirada en la vida del cardenal de Nova York, Francis Spellman. Al cinema, aquella història amb nazis, el Ku Klux Klan, dubtes abortius, l’amor, la pèrdua momentània de la fe, etcètera, la va dirigir Otto Preminger, un jove Joseph Ratzinger hi va treballar com a assessor religiós i el director John Huston interpretava un cardenal. Aquella pel·lícula, així ho he pogut comprovar, va influir en molts joves que, després de veure-la, van decidir ingressar al seminari. Entre ells –que jo sàpiga– tres cardenals i dos jesuïtes. Ignoro si a l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, també el va influir.
Si parlo aquí del porpra cardenalici és perquè la setmana que ve el papa Francesc farà cardenal Joan Josep Omella. Farà, sí. Tots vostès saben que els cardenals ni se’ls nomena ni se’ls ordena. Els cardenals els fa el Papa en una cerimònia anomenada consistori. Aquí se’ls col·loca el birret vermell, se’ls lliura la butlla de creació de cardenals i se’ls assigna un títol o diaconia, és a dir, una església de Roma. També se’ls lliura l’anell cardenalici. O sigui, que d’aquí uns dies, Omella, que va néixer a Cretes, un poble de la província de Terol, serà un dels prínceps de l’Església i mostrarà en els seus paraments cerimonials aquell color vermell porprat que simbolitza la sang que ha de ser capaç de vessar defensant l’Església.
Joan Josep Omella sap ser pròxim. Molt més que el papa Francesc. Potser és que l’argentí s’hi esforça i l’aragonès té aquest do. Omella és capaç, per exemple, d’arribar uns minuts tard a la basílica barcelonina de la Concepció i que aquest breu retard, malgrat la calor, no se li tingui en compte. La tarda del 8 de juny Omella va arribar amb retard a la basílica esmentada, va entrar vestit amb clergyman per la porta principal, va avançar amb pas ràpid fins a l’altar i va desaparèixer pel darrere. Uns segons després apareixia empunyant el bastó no a la manera eclesiàstica, és a dir, formalment afectada sinó com els pastors palestins solen recolzar-se en les seves llargues gaiates. Després va demanar perdó i va dir que l’agenda li havia jugat una mala passada i que el cotxe que l’havia portat anava ràpid, però, això sí, respectant els semàfors. Sent pròxim, la mirada d’Omella sembla que sempre temi la presència d’algun caçador emboscat. Però no ens hem d’alarmar. Jo crec que aquest aragonès té l’orella molt fina i mentre transcorre pel bosc eclesiàstic de Catalunya capta qualsevol cruixit de branca per lleu que sigui.
Aquests dies, a Roma, un amic m’explicava que en el consistori presidit per Benet XVI, que va fer cardenal Lluís Martínez Sistach, durant l’anomenada visite calore, quan tots els purpurats es dirigien a l’aula Pau VI, el cardenal gallec Antonio Rouco Varela es va acostar al cardenal barceloní per saludar-lo i entre ells va sorgir aquest breu però substanciós diàleg: “Antonio, a Barcelona t’estimen”. I Rouco, somrient, va contestar a la gallega: “Algun hi deu haver, algun hi deu haver”.
En aquella ocasió la política va ser embridada pel protocol vaticà.
juan josé omella La seva mirada sembla que sempre temi la presència d’algun caçador emboscat