Els nous samurais
Hi va haver un temps en què els jugadors del Barça, quan anaven en autobús cap al partit de torn, es passaven un llibre titulat El
poder del ahora. Nova espiritualitat de caire laic per als virtuosos de la pilota aviciats per l’èxit precoç i posteriorment expulsats del camp quan encara són nois joves. A mi me’l va recomanar Lydia Delgado, que v ase runa d’ anticipa dí s sima propulsora del mindfulness –viure el moment a consciència– igual que el bo de Rijkaard, un home de qui molts han elogiat la seva sensibilitat i bonhomia. Carles Puyol, per exemple, m’explicava fa poc que per a ell va ser tota una escola d’humanitat. Als futbolistes –exceptuant Valdano, Pep Guardiola i algun més– se’ls ha atribuït poca lectura i molta depilació. Malgrat que la relació entre literatura i futbol és prolixa i creativa: de Galeano a Pasolini, Peter Handke, Bolaño, Pàmies o Hornby. En realitat, calen grans dots de psicologia per gestionar la pressió, el triomf, les lesions i la retirada. Després d’haver assolit la glòria, qualsevol motivació queda curta quan toca descalçar-se les botes tret que et diguis David Beckham, hagis cultivat un estil cosmopolita i t’agradis molt.
L’Spice Boy va tornar aquesta setmana “a casa”, amb les marques del temps ennoblides en el seu impecable tweed. Del noi de cabells en punxa, del crac amb mal gust que va inaugurar sense vergonya la metrosexualitat, no queda ni rastre. Becks és presentat com una icona d’estil i exerceix d’ambaixador de Biotherm –la nomenclatura diplomàtica fascina el show business–. Pioner de moltes modes, ara la de guarnir-se amb aquest aire de nou samurai que passegen avui els homes de pro, els que s’exhibeixen a si mateixos amb una gallardia impetuosa, va visitar Madrid aquesta
setmana amb el monyo que triomfa a Hollywood des de fa anys: Leonardo DiCaprio, Chris Hemsworth, Joaquin Phoenix... Una
tendència que rep el nom de mun, acrònim dels termes anglosaxons
man (home) i bun (monyo) i que va aparèixer a principis del 2014 gràcies a Jared Leto, que es va deixar créixer els cabells per exigències del guió i se’ls va recollir de manera que evocava el pentinat dels antics guerrers japonesos. Tots recordem que la dona de Beckham, quan vivien a la capital, va assegurar que no s’havia llegit cap llibre en la vida sense cap tipus de vergonya. Avui, en canvi, gaudeix del “poder de l’ara” i s’ha convertit en una prestigiosa dissenyadora de moda.
Beckham va lluir de vint-i-un botó, la camisa cordada fins a la nou i nus Windsor cobrint a penes el tatuatge del coll, un dels més de quaranta que s’ha inscrit. Ha fet del seu cos un catàleg de grafies, dibuixos, números i dates, símbols i fins i tot proverbis que els tatuadors de les estrelles poden oferir, i va assegurar: “La història de la meva vida està escrita a la meva pell. No esperis llegir-la al meu rostre”. Beckham també va ser pioner a posar fotogràficament dins i fora del camp. Pensem sinó en la temporada de casaments futbolístics acabada d’inaugurar –amb Antoine Griezmann i Erika Choperena, Marc Bartra i Melissa Jiménez, Álvaro Morata i Alice Campello o Mario Suárez i Malena Costa donant el “sí, ho vull”–, que coronaran el dia 30 Leo Messi i Antonella Roccuzzo amb un enllaç per al qual han demanat acreditació 150 mitjans de comunicació i verifiquem amb
Beckham aquella màxima que afirma que l’art del diplomàtic –o era del comerciant?– consisteix a portar alguna cosa des del lloc on abunda al lloc on es paga car.
“He trobat a faltar Madrid des del dia que vaig marxar, així que sempre és genial ser aquí”, va afirmar el nou conseller dermatològic dels senyors: “Tenim la pell més grassa que les dones, per això és important que ens la cuidem”. Ambaixador d’Unicef i president de la seva pròpia fundació, es va mostrar com un home cordial que en la seva presentació madrilenya es va referir a ell i a la seva dona com a “pares treballadors i grans professionals”. Continua presidint la llista dels futbolistes més atractius de la història, encara que algunes dones no hi estiguin d’acord: “El número u és Zidane, l’home més guapo del món”, afirmen les periodistes de la redacció madrilenya de Fashion & Arts ,i hi afegeixen Diego Forlán, Maldini i Totti o Xabi Alonso. Jo, que vaig ser superfan de Cruyff, desmanegat, prim i amb aquella insolència revoltosa, em pregunto sobre els models de masculinitat que passen de la pilota a la roba interior sense parpellejar. Només per diners?