L’endemà

ORIOL Junqueras, vicepresident del Govern, diu en l’entrevista que publica avui aquest diari que és necessari pensar en l’endemà de l’1-O i actuar amb responsabilitat. Dilluns, Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern central, declarava que veia possible una negociació, però després de l’1-O, quan hi hagi més assossec. Les dues declaracions s’assemblen, encara que segurament perceben escenaris diferents per a la data assenyalada per al referèndum que impulsa l’Executiu català i que rebutja el seu homòleg espanyol.

Les dues opinions posen de manifest que en els gairebé cent dies que falten serà molt difícil que es produeixi cap acostament de posicions. De manera que no és d’esperar que es posi sobre la taula cap iniciativa per intentar reconduir aquest contenciós que estressa la vida del país i que l’omple d’incerteses. D’acord amb la metàfora del xoc de trens, els maquinistes sembla que han decidit no fer res per evitar la col·lisió, més enllà de no accelerar més del compte. Ningú no sembla fer cas al consell de Sèneca, aquell filòsof moralista preocupat per l’autodestrucció de la societat romana del seu temps, que advertia que “tot sempre és pitjor l’endemà”.

Caldrà esperar fins a l’endemà, avaluar els danys i buscar una sortida raonable. El problema és que sembla difícil que tothom salvi la cara . Malgrat que és evident que les postures no poden estar més allunyades, sorprèn que, més enllà de les qüestions diàries, no hi hagi canals de diàleg. És com si cadascuna de les parts hagués perdut l’interès per les raons de l’altre. No és possible un win-win, i això és un drama, perquè quan es vol que uns apareguin com a perdedors les solucions es compliquen. Escoltant els uns i els altres, s’entén Churchill quan va escriure que les pitjors disputes sorgeixen quan les dues parts estan equilibrades en la raó i en l’error.