Llibertat als parcs
Llàtzer Moix dona algunes raons per les quals considera que cal enderrocar la vella presó de l’Eixample de Barcelona, que tot just ha quedat buida després d’un segle: “La primera és que, en una ciutat amb escassetat d’àrees verdes com Barcelona, les dues illes que ocupa la Model rendirien un bon servei transformades en amable espai públic, esquitxat d’algun equipament”.
Hem trigat 113 anys a tancar la Model de Barcelona. Però ja se senten veus favorables a conservar, si més no en part, el seu sinistre edifici. No com a presó, esclar, sinó com un centre on es preservi la memòria de la repressió penal. Argumenten aquestes veus que el seu panòptic, amb galeries ordenades sobre planta radial i controlades des d’un ull central que tot ho veu i castiga, és un paradigma arquitectònic digne de preservació.
Naturalment, també hi ha partidaris d’enderrocar la Model. Entre ells, qui escriu això. Les raons són diverses. Aquí n’exposaré tres. La primera és que, en una ciutat amb escassetat d’àrees verdes com Barcelona, les dues illes de l’Eixample que ocupa la Model rendirien un bon servei transformades en amable espai públic, esquitxat amb algun equipament. La segona raó és que es pot digitalitzar la memòria de la Model, fins al detall més escabrós, i penjar-la a la xarxa. I la tercera, i potser més important, és que resulta d’allò més ximple fossilitzar l’arquitectura panòptica de la Model, com qui es deslliura d’un verinós escorpí atrapant-lo en ambre (i de passada assaboreix una sensació de victòria històrica), quan la veritat és que estem més controlats que mai. D’una banda, tots, i no només els penats, ja vivim sotmesos a la vigilància insomne d’un panòptic digital i globalitzat. Potser ens hem deslliurat de la tortura arquitectònica que ha estat la Model. Però estem més exposats que mai als ulls clandestins d’un poder omnímode, ubic i pràcticament invisible. El que abans va ser una condemna per a uns quants ara ens empaita a tots. D’altra banda, és convenient assenyalar que la conservació tindria un cost considerable, amb càrrec a l’erari: no és barat sanejar un edifici vell com el de la Model, obsolet i de molt complexa adaptació a nous usos.
S’ha dit sovint que la insensata exposició de la nostra intimitat a les xarxes socials facilita molt la tasca als qui pretenen vendre’ns viatges, llibres, roba, electrodomèstics, armes o qualsevol altre bé comercialitzable. Premem la tecla like unes quantes vegades i les centrals de vendes de les grans companyies ja saben amb quina mena de publicitat ens han de bombardejar selectivament. Però hi ha una cosa pitjor que això. Perquè l’ús polític d’aquesta informació pot determinar no el que fem amb el nostre lleure, els nostres diners o la indumentària, sinó, directament, a qui donem el nostre vot en les pròximes eleccions. És a dir, quin món estem contribuint a construir dia rere dia.
La revista Newsweek publicava en portada setmanes enrere un reportatge esfereïdor titulat “Amb el cervell rentat” i subtitulat “Com el big data està corrompent la democràcia”. L’il·lustrava amb el dibuix d’una fila de ciutadans, amb uns ulls com unes taronges clavats al seu telèfon mòbil, camí del col·legi electoral on anaven a dipositar el seu vot. Precisaré que en aquest cas el seu no significa exactament propietat intel·lectual (del vot o dels seus fonaments), sinó simplement la seva titularitat. Perquè ja no sempre és el ciutadà el que, exercint el seu lliure albir, vota per un candidat. Amb freqüència, sense saberho, vota induït.
Llegint aquest reportatge del setmanari nord-americà ens s’assabentàvem que alguns candidats republicans, entre ells el que es va convertir en president dels Estats Units, van utilitzar els serveis d’empreses que, basant-se en la informació facilitada pels mateixos ciutadans, emetien el missatge adequat en el moment oportú per fer caure a la seva cistella el vot de cada un d’ells.
La barreja de big data, xarxes socials, intel·ligència artificial, algoritmes i el que es coneix com “perfilat psicogràfic” de la ciutadania permet influir amb missatges personalitzats i persuasius sobre centenars de milions d’electors. Això no és una amenaça teòrica. Això ja s’ha fet.
Per tot el que hem dit fins aquí, reitero la meva proposta d’enderrocar la Model i substituir-la per un parc, equipat, això sí, amb un centre d’estudi i denúncia del modern panòptic digital que ja dirigeix, subreptíciament, les nostres vides. Si el que es pretén és aprofitar l’ocasió per enviar un missatge relatiu a com va arribar a ser d’horrible la Model, no ens aturem en la simple evocació de les seves misèries pretèrites. Concentrem-nos, al contrari, a alertar i educar els més joves sobre les misèries que ens amenacen en el present i en el futur tecnificats. Una cosa és conrear la memòria i extreure’n els ensenyaments que considerem pertinents. Una altra és entronitzar-la i donar-li, irreflexivament, prioritat. Aquest costum d’estar sempre mirant enrere, llepant-nos les ferides, quan per davant ens enfrontem a desafiaments que són colossals, pot acabar matant-nos a tots. Incloent-hi els que van saber sobreviure al seu pas per la presó Model de Barcelona.
El costum de mirar enrere, quan per davant hi ha desafiaments colossals, pot acabar ‘matant-nos’ a tots