Tyto Alba
Biografies en vinyetes de personatges com Camus, Van Gogh, Glenn Gould, Modigliani, Picasso, Monet o Munch
DIBUIXANT El dibuixant de Badalona Tyto Alba explora la dramàtica relació entre els artistes Picasso i Casagemas. El seu llibre és un exponent més de l’auge de les biografies en còmic, en què els autors parlen a través de les vinyetes.
El còmic viu un boom de la biografia de personatges famosos, especialment d’artistes. Els últims mesos han arribat a les llibreries àlbums que expliquen la vida de personatges com ara Modigliani, Glenn Gould, Van Gogh, Camus, Picasso i Casagemas, Monet, Munch... Es tracta tant de traduccions com d’obres d’autors espanyols i catalans. Alguns parlen del repte que suposa, en una temàtica ja abordada per infinitat de documentals i biografies, la mirada del dibuixant, amb un traç que aporta emotivitat i intimitat sense oblidar la faceta creativa dels biografiats.
En algun cas, tot va començar amb l’encàrrec directe d’un museu. Com ara Vincent (Salamandra), de l’holandesa Barbara Stok (Groninga, 1970), que se centra en el període en què Van Gogh se’n va anar a viure al sud de França, a la localitat d’Arlès. La seva frustrada amistat amb Gaughin, les difícils relacions amb la societat, les visites a prostíbuls, el sentiment de culpa per ser un mantingut del germà, etcètera, són alguns dels temes, narrats amb un traç molt clar, gairebé infantil, pel qual discorre una història adulta. Stok, que respon per correu electrònic, va començar la investigació llegint totes les seves cartes. D’aquestes cartes, en vaig seleccionar “escenes i pensaments”. “Vaig viatjar a Arlès i Saint-Rémy per veure on va viure. No vaig llegir gaires biografies, només alguna. Baso la història en el seu punt de vista”, explica. Diu que habitualment treballa amb històries autobiogràfiques, parla de les seves pors, trivialitats quotidianes; el seu tema central és “com s’ha de viure la vida”, qüestiona “els valors de la societat” i es demana “què és el que realment importa”. “En el fons, Vincent tracta (Badalona, 1975) explora l’amistat entre Pablo Picasso i Carles Casagemas. Diu que hi ha introduït pocs elements de ficció, com per exemple “l’escena del cementiri”, una anècdota d’ell mateix amb un amic, però “Casagemas va ser allà amb Picasso i tranquil·lament podria haver passat”. La narració és enormement intensa, i molt centrada en les emocions, però això ja hi era a la història real –afirma–; “el suïcidi, la depressió de Picasso, la pobresa, l’època blava... És una història traumàtica”. El sexe, molt present, és important perquè “és una època en què la societat està molt reprimida i en aquella edat hi ha, a més, una gran confusió personal. Picasso s’obsessiona per demostrar contínuament la seva masculinitat i Casagemas té dificultats per a això, atesa la repressió de què parlo. Una ment inestable i amb baixa autoestima encara es torna més confusa. Casagemas està desesperat per ser estimat, però el sexe és una cosa en què és inexpert, li causa una gran angoixa fer aquell efecte penós i aquesta tensió el fa fracassar. Això l’avergonyeix, i veu el tema com una obligació. Li hauria de semblar molt injust que una dona el deixés per ai-
“Van Gogh, al final, va trobar resignació i consol en la seva obra i en la natura”
“Picasso s’obsessiona per demostrar la seva masculinitat, mentre que Casagemas pateix”
“La Noruega de Munch és en blanc i negre, molt freda, amb malaltia i mort”
“Els músics eren explotats fins i tot quan tenien èxit, com els dibuixants”
xò, i tampoc no crec que fos capaç de parlar-ne amb ella ni amb ningú”. Com els biògrafs, va haver d’escollir entre diferents versions sobre un mateix fet, en especial el suïcidi de Casagemas, “molt diferent explicat per Manuel Pallarés que per Manolo al llibre de Josep Pla”.
La italiana Giorgia Marras (Gènova, 1988) s’ha atrevit amb Munch (Sapristi). En una entrevista per Skype, afirma que li han interessat “les seves litografies i obres secundàries, així com els diaris íntims”. “Vaig pensar que tothom coneix El
crit, però que hi havia un món immens que romania més ocult”, explica. La seva decisió va ser abordar la història en blanc i negre –amb els records en to blavós– perquè “es tractava del menys conegut. Estem acostumats al sol, al color, però en
Glenn Gould. Sandrine Revel recrea la vida del músic mitjançant la tècnica del flashback Picasso. ‘La vida’ narra la seva amistat amb Casagemas, una història de culpa, patiment i art
aquella època, a Noruega tot era en blanc, negre i gris, molt fred, un entorn en què la malaltia i la mort eren sempre presents”. S’ocupa d’un Munch “jove, que va créixer sotmès a uns principis catòlics molt rígids, segons els quals treballar envoltat de dones nues era pecat”. “Hi ha una part de mi que connecta amb això; no he patit tant com ell, però vaig créixer en una família italiana
La llum. Rubio i Efa mostren Monet a dins les pintures i donen veu a personatges de quadres
tradicional i entenc aquest sentiment de buscar alguna cosa mentre la societat i el teu entorn et demanen el contrari; aquest desfasament que acaba sent la teva font creativa i de dolor, sentir que tu no ets el teu amo. Munch en fuig, i El crit és l’atac de pànic com a reacció a tot això”, diu Marras. Ha descobert en el personatge “una ironia molt particular, que no apareix tant a les seves pintures, però sí en els escrits”. En
l camp privat, apareix el seu enamorament d’una dona casada, que no va saber portar bé “perquè la dona aleshores no es podia divorciar”, Munch no ho va comprendre. Era olt moderna, un esperit lliure, assa per a ell”. Un altre còmic remarcable és La
familia Carter (Impedimenta), dels nord-americans David Lasky (Washington, 1967) i Frank M. Young (Tallahassee, 1963), que reconstrueixen la biografia d’un clan rural que va revolucionar la història de la música als EUA. La pobresa és un dels temes principals, explica Lasky per e-mail, ja que “els Carter la van experimentar, en diversos graus, fins i tot després d’haver tingut èxit en la música. Ells van crear la banda sonora dels anys trenta; el country i el rock no s’expliquen sense aquesta gent. Quan en Frank i jo vam començar a treballar al llibre, l’economia dels EUA va caure en picat, vam perdre els nostres llocs de treball i vam viure en pròpia pell algunes de les coses per les que ells van travessar”. L’obra mostra l’explotació a què les discogràfiques sotmetien els artistes, una situació que va continuar vigent tot el segle XX, “no només amb els músics; només cal fixar-se en els dibuixants de superherois”. Els Carter van influir directament a Woody Guthrie, Bob Dylan, Elvis Presley i, per descomptat, Johnny Cash, que es va casar amb una dona del clan. Lasky admet un element de ficció, la pomera plantada per A.P. Carter, que va creixent a mesura que passa el temps. El més difícil per a ell ha estat “dibuixar la música”. “Quin desafiament! Com es dibuixa la bellesa i l’honestedat que es revela sentint les seves cançons?”. Altres biografies recents són Modigliani (Norma), de Seksik i Le Henanff; Glenn Gould (Astiberri), de Sandrine Revel; Monet (Norma), de Salva Rubio i Ricard Efa, o Camus (Norma), de José Lenzini i Laurent Gnoni. Totes aporten un tipus de coneixement diferent sobre aquests creadors. Una cosa que només el còmic pot comunicar.