Teatre de text
Sergi Belbel reviu a La Villarroel, vint anys després de l’estrena, la passió malaltissa de les ‘Paraules encadenades’ de Jordi Galceran
La Villarroel programa Paraules
encadenades, el primer gran èxit popular de Jordi Galceran, un thriller teatral amb un soterrani, un psicòpata i una dona lligada i emmordassada que es va estrenar al Romea el 1998 dirigit per Tamzin Townsend i que vint anys després ha muntat Sergi Belbel.
Va ser el primer gran èxit popular de Jordi Galceran (Barcelona, 1964), abans d’El mètode Grönholm o El crèdit. S’ha representat a 40 països. I, de fet, va significar que el seu autor es pogués dedicar a escriure. És
Paraules encadenades, un thriller teatral amb un soterrani, un psicòpata i una dona lligada i emmordassada que es va estrenar al Romea l’any 1998 dirigit per Tamzin Townsend i protagonitzat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas. Vint anys després, Paraules encadenades torna a una gran sala, La Villarroel, dirigit per l’home que més obres ha muntat de Jordi Galceran, Sergi Belbel –“Seria feliç si dirigís totes les que escric”, remarca l’autor–, i protagonitzat per Mima Riera i David Bagés. Un thriller en què la història, periòdicament, va fent girs inesperats, i que es podrà veure a La Villarroel des d’aquest dimarts fins al 6 d’agost. Les funcions seran part del Festival Grec, i el seu director, Francesc Casadesús, recorda que justament ell mateix es va encarregar fa dues dècades que l’espectacle anés de gira per Catalunya en la seva primera feina com a productor.
Malgrat el pas del temps, Belbel assegura que el text no ha perdut vigència amb la seva endimoniada manera d’encadenar les rèpliques. La història, segons Mima Riera, mostra “un psicòpata i la seva víctima, a qui ha segrestat per pelar-la. Tenen una relació, venen amb unes motxilles molt carregades i moltes ferides d’una història anterior. I passen per tots els llocs imaginables en un viatge molt bèstia”. Aquest viatge, afegeix Belbel, mostra “com la passió mal portada condueix a llocs perillosos i a fer mal als altres”.
La nova posada en escena continua ambientada als anys noranta, però canvia d’escenari: ja no transcorre en un soterrani . “Llegint el text –explica Belbel– tenia la sensació, des de la primera línia, que el personatge que interpreta Bagés és un autor de teatre. És teatre dins del teatre i només faltava que en comptes d’un garatge de snuff movie, l’escenari fos un teatre abandonat”. En aquest sentit, Galceran apunta que el protagonista masculí “converteix el que li ha passat a la vida en un relat, i porta aquella noia allà per explicar-li aquell relat i fer que tingui un final”.
Després de tot, Galceran raona que la ficció “ens ajuda a entendre les nostres vides”. “És el que fan els psicòlegs quan vas i els dius: ‘Estic molt deprimit; no sé què em passa, no em puc aixecar al matí’. I et diuen: ‘Parlem. Parla’m dels teus pares, de la teva joventut’. El psicòleg construeix un relat amb la teva vida que segueixi les lleis de la ficció, plantejament, nus i desenllaç, i et diu: ‘T’ha passat això i això, i per això estàs així’. Això ho entens i aquella comprensió et cura. El que fa el personatge a l’obra és això: convertir la seva vida en un relat, donar-li un final i, d’alguna manera, curarse. És el poder de la ficció. Per això ens agrada tant. A la ficció les coses tenen sentit; a la vida, no. Moltes vegades l’hem de convertir en ficció per trobar-hi sentit”.
Galceran, que confessa que és més espectador de cinema que de teatre, recorda que es va plantejar
Paraules encadenades com un repte: crear per a l’escenari un thriller psicològic com els que abunden al cinema. No podia utilitzar les armes narratives de la gran pantalla i va crear una obra simple: “Un sol espai i temps i la força dels actors i la paraula, les arrels del teatre, per aconseguir la tensió”. Per això depèn absolutament dels actors: si són dolents, assumeix, sembla un mal text. I aclareix que ell té un plantejament lúdic de l’escriptura: “Intento no escriure mai sobre cap tema; vull escriure històries. Si són bones, ja tindran un tema. Parteixo d’una situació i em deixo portar, que em sorprengui. No busco escriure una obra sobre el maltractament a la dona, l’engany o la banalitat del mal. La feina del dramaturg és explicar una història, no explicar què explica la història. La feina del dramaturg no és escriure articles de diari. T’has de deixar portar per la intuïció i ja hi haurà gent que analitzi el que has fet”, conclou.