Avui és demà
Les llums i les ombres de les empreses que basen el seu benefici en la denominada economia col·laborativa; i la commemoració dels 25 anys dels Jocs Olímpics del 1992, que convida a pensar en el model de ciutat al qual aspira Barcelona d’aquí 25 anys més, el 2042.
D’ aquí un mes es commemorarà un quart de segle de l’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, que va tenir lloc el 25 de juliol del 1992. La Vanguardia s’anticipa a aquesta efemèride amb l’edició d’un suplement especial que es distribueix gratuïtament amb la nostra edició d’avui. Una publicació d’aquestes característiques ha de revisar el que van ser aquells dies vibrants en què Barcelona va protagonitzar un anunci global de dues setmanes de durada que canviaria el seu futur. Però el propòsit d’aquest suplement no és només evocador. Pretén, sobretot, aprofitar l’exercici de memòria per analitzar com hem evolucionat des del 1992 i, també, per esbossar la societat que construirem fins al 2042. Tot això per tal de cartografiar els canvis decisius als quals s’enfronta la nostra societat, en àmbits diversos com són els de l’economia, el medi ambient, la cultura, la revolució tecnològica, la robòtica, etcètera.
L’èxit de Barcelona’92 va tenir molts pares. Començant pels polítics de diversa procedència ideològica que van sumar esforços en favor d’un objectiu comú. I acabant pel conjunt d’una ciutadania bolcada en la cita olímpica, que va viure amb intensitat aquella conjuntura històrica, que tenia molt d’adeu a una època fosca i de principi d’una altra prenyada d’il·lusions i expectatives. Ara bé, aquest esforç col·lectiu potser hauria donat fruits menors si no s’hagués articulat sobre un nou projecte de ciutat.
Els grans mandataris municipals saben molt bé que, a més d’atendre el dia a dia dels seus conciutadans, els han d’oferir plans de futur col·lectiu. Saben també que les tasques assistencials o de reequilibri intern són necessàries, però seran de curt recorregut si no venen acompanyades de projectes a mitjà i llarg termini que s’avancin als canvis venidors i els integrin al seu model de desenvolupament. És veritat que el 1992 l’alcaldia socialista es va beneficiar d’una circumstància històrica única, d’enorme potencial i no menor complicitat ciutadana, elements que van contribuir decisivament a la transformació de Barcelona. Però també ho és que els plans traçats des de l’alcaldia estaven ben definits i sabien com aconseguir l’excel·lència en les diverses facetes del progrés urbà i comú. No podia ser de cap altra manera. Perquè les ciutats són, com repetia l’alcalde Pasqual Maragall, la seva gent. I només quan tota la seva gent, sense distincions ideològiques, se sent atreta per un projecte integrador i s’hi implica, la ciutat pot fer un gran salt cap al futur com el que va fer Barcelona el 1992.