Fetitxisme de col·lecció
Les edicions limitades de les grans marques animen el col·leccionisme de calçat esportiu
Les edicions limitades de les grans marques de sabatilles esportives animen un pròsper negoci.
Amb només dos dies de diferència, dos parells de vambes han assolit xifres de rècord en sengles subhastes. Les que va portar Michael Jordan a la final dels Jocs Olímpics de Los Angeles’84 es van adjudicar per més de 170.000 euros, i una rèplica del parell de les que sortien a Retorn al
futur 2 se les va emportar algú que va licitar 47.095 euros per elles.
Però va ser la coincidència del triomf –en temps i lloc– de dos fenòmens, en principi bastant diferents, com el hip-hop i la irrupció de Michael Jordan –com a gran figura del bàsquet professional de l’NBA– la que va donar el tret de sortida a l’afició pel col·leccionisme de sabatilles.
El fenomen té el seu inici a finals de la dècada dels setanta, com a part del creixent moviment hip-hop a Nova York. “Portar roba extravagant era un segell distintiu dels artistes dels inicis del hip-hop, i els seus seguidors van començar a vestir-se com ells”, explica Encarna Ruiz, sociòloga de l’ESDi-Universitat Ramon Llull. Les sabatilles es poden personalitzar fàcilment, ja sigui mitjançant cordons de colors o pintant les triples ratlles d’un parell d’Adidas amb un retolador. Quan es trobava una sabata que agradava, no era estrany comprarne més d’un parell per poder tenirlo a mà quan l’antic es desgastava.
Però va ser a mitjans dels vuitanta quan es va desfermar el hype. Nike –el 1985– treia al mercat el primer parell de les Air Jordan, i es va desencadenar la bogeria per tenirne un. “A partir d’aquí les marques van veure una oportunitat, i van començar a treure edicions limitades”, diu Reyes Yllera, creadora de Dashape, l’esdeveniment per a col·leccionistes més importants d’Espanya. Aquestes tirades exclusives –de 500 parells per a tot el món– són les que acaben per despertar les ànsies dels sneakerheads, terme amb què es coneix els col·leccionistes de sneakers, que és el nom que rep aquest tipus de calçat als Estats Units. Segons deia un informe d’eBay –on els sneakerheads realitzen un terç de les seves compres–, la compravenda de sabatilles entre col·leccionistes representava, el 2014, un 5% (986 milions d’euros) de les vendes totals d’aquest tipus de calçat (19.700 milions d’euros). Finalment, les marques van recuperar l’esperit inicial dels primigenis col·leccionistes de tenir una cosa única, i ara els principals fabricants ofereixen, a través d’internet, la possibilitat de personalitzar les sabatilles a gust del consumidor.
Segons Josep Lluís Micó, professor de Periodisme de la URL –i que ha comprat alguns models antics per internet–, el fenomen sneakerhead és un exemple més de la capacitat del capitalisme per “absorbir el que ve de la cultura alternativa i convertir-ho en una opció més de consum”.
El món sneakerhead també ha evolucionat des dels seus inicis. “Els primers que vam començar a col·leccionar ho fèiem perquè teníem una relació més romàntica amb les sabatilles”, diu Yllera, que atresora una col·lecció de 250 parells. “Els més veterans tenim un record especial de les primeres sabatilles que ens van comprar i que tants diners van costar”, explica. Actualment, el perfil del col·leccionista d’aquest calçat és el d’“un home jove –encara que cada vegada hi ha més dones– d’entre 16 i 21 anys, amb un poder adquisitiu mitjà-alt, que o bé treballa o viu amb els seus pares, que li costegen l’afició. En l’última edició de Dashape ens va sorprendre la quantitat de nois que van venir amb els seus pares”, diu la creadora d’aquest esdeveniment.
I és que la gent que s’incorpora ara a aquesta tendència “en ocasions adquireix sabatilles com a trofeus, per poder presumir davant la resta de col·leccionistes”, explica Yllera. Segons la doctora Ruiz, els
sneakerheads actuals no col·leccionen per un altre motiu que per poder “exhibir els seus trofeus a les xarxes socials”. Per aquesta experta, tant l’exhibicionisme com les xarxes socials i l’hiperconsumisme són molt característics de la cultura juvenil: “Els joves d’avui tenen, d’una banda, tal presència pública a internet, que arriba a la sobreexposició. I, de l’altra, en els seus perfils mostren una vida filtrada per les coses que publiquen, i en la qual les sabatilles són un element més que permet continuar filtrant, i per tant no es col·leccionen per a res més que per exhibir-les”. Per la seva banda, Reyes Yllera també reconeix la importància que les xarxes
ORIGEN
La tendència neix als anys setanta, arran del hip-hop i la cultura de carrer
ALTA COSTURA
L’alta costura ha acabat incorporant aquesta peça a les seves desfilades
socials han tingut en l’auge d’aquesta tendència, ja que “ara hi ha grups de col·leccionistes a les xarxes socials que fan més fàcil el contacte” entre els fanàtics de les sabatilles.
Estem davant un col·leccionisme car. Els preus oscil·len entre els centenars i els milers d’euros, ja que els models més cobejats no són els que inunden el mercat, sinó els procedents d’edicions limitades i el que es coneix com a col·laboracions (vegeu requadre). En aquest sentit, Micó opina que entre els més joves la tendència representa la sublimació del consumisme, perquè “quan has esgotat les possibilitats de comprar l’últim de l’últim, ja només queda la possibilitat de mirar cap enrere i comprar aquell parell antic que explica per què les sabatilles actuals són com són”. A més, segons Micó es tracta d’una “exhibició de poder econòmic, però sense caure en l’ostentació dels productes de les marques de luxe, perquè unes sabatilles, encara que puguin ser més cares, no tenen la connotació que pot tenir una bossa de mà de segons quina firma”.
Un sneakerhead no es posa mai les sabatilles que compra. Les guarda a la seva caixa i intenta que el pas del temps les conservi, la qual cosa no sempre és fàcil. “Amb els anys, els materials amb què estan fetes –sobretot el poliuretà de la sola– es degraden i és fàcil que si te les poses al cap de 10 anys es trenquin”, diu Yllera. I això és el desastre, ja que a la pèrdua irreparable d’un parell que podia ser únic o molt difícil d’aconseguir, s’hi afegeix la tragèdia que ja no es poden revendre i guanyar diners, un altre dels motius pels quals alguns sneakerheads compren sabatilles, i fins i tot aconsegueixen viure d’això.
I en última instància, el fenomen de les sneakers ha acabat penetrant entre “les grans marques de moda que van entendre immediatament el que estava succeint, no només per l’auge del col·leccionisme, sinó també per l’èxit de vendes del calçat i la roba per sortir a córrer. Es van adonar de que ens ‘vestíem’ per córrer, i que hi havia un interès real. Així que era lògic crear sabatilles la funció de les quals ja no era ni el col·leccionisme ni l’esport, sinó vestir-se”, explica la sociòloga de l’ESDiURL. Nike va investigar materials per a Chanel i el 2014 treia una col·lecció de sabatilles en la seva col·lecció de primavera-estiu, que firmava el dissenyador Karl Lagerfeld.