“Veurem gent encara pitjor que l’Estat Islàmic”
Salam Kawakibi, politòleg, vicepresident d’Arab Reform Iniciative
L’ enfrontament amb l’extremisme violent a la regió Euromediter-rània va ser el centre d’atenció de la conferència anual que EuroMeSCo, la principal xarxa euromediterrània de
think tanks sobre política i seguretat, va celebrar a Barcelona, coorganitzada per l’IEMed. El politòleg francosirià Salam Kawakibi va ser el director de la seu a Alep de l’Institut Français du Proche Orient (IFPO) entre el 2000 i el 2006. Fa anys que, des de París, promou la investigació sobre el món àrab com a director adjunt d’Arab Reform Iniciative. També és un dels caps visibles de l’oposició laica i pacífica al règim de Baixar al-Assad.
França diu que si hi ha atacs amb armes químiques hi intervindria... Això es va mal interpretar, com si fos una llicència per atacar amb altres armes. Des del nostre punt de vista, significa que França no esperarà els Estats Units per intervenir a Síria, com va passar el 2013 quan Barak Obama va avortar la iniciativa francesa de respondre als atacs químics aleshores.
Els EUA han anunciat que proporcionaran armes lleugeres, i no tan lleugeres, a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS). És a dir, volen enviar armes al PKK. Els EUA reforcen la divisió a la regió donant suport a un grup que està considerat per la llei dels Estats Units com a terrorista. Però com que els EUA no tenen una visió a llarg termini, creuen que aquest suport ajudarà el grup militar kurd a eliminar l’Estat Islàmic (EI) d’Al-Raqqa, que és una ciutat de majoria àrab. Si els kurds s’impliquen en aquest combat serà com implicar a Mossul milícies xiïtes molt confessionals per, diguem, alliberar-la de l’EI. Les organitzacions humanitàries internacionals ens han mostrat molt clarament que les milícies xiïtes a l’Iraq han comès abusos sobre la població civil de Mossul.
Sempre tornem a la divisió ètnica o religiosa. És tan determinant? Sí. Les forces regionals i internacionals juguen amb això i reforcen les divisions perquè la gent de la regió no s’uneixi per reivindicar els seus drets, treballant, d’una banda, amb els xiïtes; per una altra, amb els sunnites, i per una altra, amb els àrabs o els kurds. Acabaran penedint-se d’aquest suport selectiu.
Així doncs, el suport a les milícies kurdes és una mala notícia?
Ho és. És una mala estratègia perquè aquest grup no representa els habitants de la regió, representa uns interessos que van més enllà. Qui dona les ordres és el PKK.
Hi ha intel·lectuals que són contraris a l’ intervencionisme, però que fa temps que l’estan demanant per a Síria. Seria beneficiós per al país? Ho entenc, perquè tothom intervé a Síria menys els bons. Hi ha Hizbul·lah, les milícies iraquianes, els pakistanesos, els afganesos, la comunitat xiïta, pasdarans iranians, les forces russes –ja siguin txetxenes o russes–, també hi ha mercenaris, hi ha qui fa turisme bèl·lic... Quan la gent pacífica fa una crida a fer una intervenció beneficiosa no em xoca, perquè s’ha deixat podrir la situació: han deixat morir 500.000 persones i marxar set milions de refugiats, i estan preparant els terroristes de demà. Correm el risc de trobar a faltar la moderació de l’EI. Veurem gent encara pitjor que l’EI. Fa un temps pensàvem que Al-Qaida era el súmmum i ha estat àmpliament depassada per l’EI i, si continuem sense preocupar-nos pels orígens de la crisi i només per les conseqüències, ho pagarem car. Les onades d’immigració continuaran arribant, el terrorisme es propagarà, es popularitzarà.
Es veu l’EI com el grup més violent, però qui més víctimes provoca és el règim. Sí, des de un bon principi. És el que jo anomeno la palestinització de la crisi siriana: s’està produint un canvi demogràfic, s’aprofiten de l’statu quo per avançar sobre el territori, hi ha repressió, ocupació, colonització... També hi ha el procés de Ginebra, que em recorda el d’Oslo. És la pau sense realment fer la pau, per dir que estem negociant. Però per a què? No ho sabem. Sobre el terreny, l’exèrcit avança i utilitza armes químiques cada dia contra els rebels, tot i que no ha cridat l’atenció del món fins que ha afectat els civils.
El règim té el principal suport en les milícies xiïtes.
La força a Síria ja no resideix en l’exèrcit, sinó en les milícies, ja siguin locals o internacionals. Hi ha entre 3.000 i 4.000 membres de Hizbul·lah que van tenir el paper més important en la reconquesta de les ciutats ocupades pels rebels. També hi ha milícies iraquianes i l’exèrcit sirià que ja no és un exèrcit nacional amb un líder central, sinó que funciona com una milícia.
Han acusat els cascos blancs de tenir connexions rares.
Els qui acusen els cascos blancs de ser una façana del Front al-Nusra són l’esquerra europea que no vol creure que hi ha matances a Síria, que no vol veure la realitat tal com és. És greu.
Quina és la força de l’EI?
Recula, perd molts dels seus ingressos econòmics –ja no té accés al petroli–, perd molts homes, la qual cosa no significa que estigui acabat, sobretot si les seves atrocitats cap a la població civil continuen. L’EI recluta gent desesperada en nom de gent que busca un reconeixement. En els règims autoritaris sempre hi ha algú que busca un reconeixement com a ésser humà i el radicalisme es reforça per la dictadura abans que qualsevol altra cosa.