Montero es consagra a Podem
L’èxit de la portaveu en la moció de censura tanca els debats de lideratge a Podem després de la derrota d’Íñigo Errejón
L’ona expansiva de la moció de censura ha suposat un canvi de fase política, però també, en clau interna, ha modificat la posició de Podem, ha segellat l’epíleg a Vistalegre, ha consolidat els lideratges i ha col·locat el partit davant el vaticinat “temps lent” que Íñigo Errejón reclamava el 2016. El líder socialista Pedro Sánchez, de moment, no ha recollit el guant dels desafiaments llançats per la moció –la degradació política i la crisi territorial– i demostra estar convençut que té temps. Mariano Rajoy ha perdut un aliat perquè el rellotge ha deixat de caminar a favor seu i s’ha convertit en factor de sobresalt i desgast. I Podem assumeix nou full de ruta: marcar l’agenda al PSOE, entre carícies i carantoines, i impulsar l’oxidació del Govern central mentre prepara la seva conquesta territorial.
La satisfacció entre tots els portaveus parlamentaris a la sortida de la sessió de censura delatava el veritable triomfador de l’envit, el Parlament. L’hemicicle es va elevar com a genuïna paràbola de la conversa política del país. Sense tabús. Per percebre el caràcter del que passava –i com passava– al Congrés, l’Assemblea de Madrid havia proveït un contraexemple previ, en una censura que va ser una trituradora per a la novíssima reputació política de Cristina Cifuentes; i que danya les seves ambicions futures.
El calculador Pablo Iglesias era un dels més satisfets, convençut que el ple havia complert els seus objectius: el primer, visibilitzar la fragilitat de l’entesa de pressupostos, que sense el concurs dels diners del BOE va caure per sota de la majoria absoluta. En segon lloc, ressituar Podem rere les primàries socialistes instant el PSOE a esfullar la seva margarida sobre l’agenda real espanyola (consolidant l’estratègia del 2016 de forçar els socialistes a resoldre les seves contradiccions). I, finalment, ocupar el centre de la discussió política del país entorn dels dos grans assumptes que, segons el seu relat, fan esquerdar els quadragenaris i beatífics consensos del 78, commemorats fa uns dies sota llums d’aranya: la sensació creixent que la corrupció que envolta l’Executiu espanyol amenaça de fer metàstasi en els altres poders de l’Estat i està en la base del fallit pacte social, i l’amenaça de ruïna del model autonòmic, origen del sobreescalfament territorial que a Catalunya amenaça de provocar un incendi. A Iglesias li ha permès a més espolsar-se l’arquetip d’enervat herald de la refutació, guanyat a pols durant l’incandescent 2016, que va fer estremir el seu propi partit, i assajar una definició pròpia de la solemnitat parlamentària i de la solvència política.
El que no hi havia al guió és l’aplaudiment general a la portaveu parlamentària de Podem, Irene Montero, graduada com a personalitat política de primer ordre. La inesperada irrupció de la jove suposa un sobtat candau als debats nominals del congrés de Vistalegre. L’aptitud d’Irene Montero en la seva primera gran cita parlamentària ha fet oblidar un dels més intel·ligents i persuasius parlamentaris que ha conegut el nou hemicicle, Íñigo Errejón.
La política és gestió de la contingència: l’enlairament de Montero i el trencament de la bona estrella de la presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, són esdeveniments en aparença inconnexos, però la vibració d’aquests harmònics –units a l’ara per ara tímida rectificació del rumb socialista– dirigeix el focus a la figura d’Errejón, dibuixant com a irreversible el seu salt a la política regional madrilenya. La patinada de Cifuentes millora les expectatives de Podem de governar Madrid, igual, que, a mitjà termini, l’estrella de Montero resol la discussió sobre el lideratge parlamentari. La moció tanca un temps i n’obre un altre, anticipat per Errejón després de Vistalegre: la plausibilitat de Podem com a govern s’ha de mesurar en la conquesta de poders municipals i autonòmics. La cita és el 2019, com a trampolí del 2020 si Rajoy esgota la legislatura.
Tot i que Errejón va assumir el resultat de Vistalegre, el rumb de l’equip d’Iglesias després del conclave va desencadenar mudes discrepàncies internes del sector errejonista. L’arcana combinació d’audàcia i atzar que sembla beneir el secretari general va fer, per exemple, que el Tramabús, que no va agradar gens a la família errejonista, acabés com un èxit comunicatiu gràcies a un factor exogen: l’Operació Lezo. Amb la moció de censura, que va néixer de la idea de Ramón Espinar d’impugnar Cifuentes a l’Assemblea de Madrid, ha passat una cosa semblant: la murmuradora dissidència interna pressentia que el consens dels grans partits abjuraria del format de debat sobre l’Estat de la Nació que Iglesias pretenia i que això els acabaria arraconant en un paper lateral i rondinaire, mentre el PSOE es refundava al voltant del seu flamant Edmundo Dantés. D’aquí ve la importància que per a Podem va tenir que Mariano Rajoy, escarmentat en el cap aliè de Cifuentes, assumís en solitari la defensa de la seva gestió, una maniobra que a posteriori sembla ineluctable, atès el grau d’oxidació a què la vertiginosa actualitat ha sotmès el consell de ministres –Rafael Catalá (cas Moix), Cristóbal Montoro (amnistia fiscal) i Luis de Guindos (gestió de la crisi financera), durant les setmanes que Ana Pastor va deixar passar per discutir la moció fe censura.
Quan Rajoy va sortir a respondre a la wagneriana obertura de llamps i trons d’Irene Montero, el grup d’Units Podem va haver de resistir la temptació d’enviar Iglesias a un tu a tu amb el president. Montero va aconseguir així, a més de sortir-ne airosa, fixar una imatge poderosa: la de dos antípodes polítics, generacionals, formals, de gènere i de classe. Si la setmana passada vam assistir en el poder metonímic que conserven les imatges del 1977, Rajoy i Montero en van projectar una per als llibres d’història: el sexagenari registrador de la propietat de Pontevedra, amb les seves maneres canovistes, la seva retòrica alfonsina i la seva sorna, s’erigia en porter de l’statu quo davant l’esmena a la totalitat promoguda per una psicòloga d’uns vint anys, activista d’òptim expedient acadèmic en l’educació pública, amb el seu verb expeditiu i irat. Sigui llegida la imatge com el duel en termes virtuosos –la responsabilitat veterana davant l’audàcia juvenil– o pejoratius –l’immobilisme artrític davant la temeritat novella–, el quadre té tots els atributs per ser icona eminent del present espanyol.
L’èxit de la portaveu tanca debats i obre l’ofensiva territorial, amb Errejón com a ariet
Podem mira ara de dirigir l’agenda del PSOE, que encara esfulla la margarida