Maxijutgessa amb minifaldilla
Dues votacions marquen la vida de la nova portaveu socialista: Banca Catalana i la investidura de Rajoy
Fins i tot els seus detractors més ferotges, que també en té, reconeixen una virtut de Margarita Robles: la seva extraordinària capacitat de treball. La flamant portaveu del PSOE al Congrés, que va debutar el dia 21 amb esbroncades del PP, serà sempre la jutgessa Robles per a una veterana generació de cronistes judicials o de gasetillers de tribunals, com es deia abans.
De poc més d’1,60 d’alçada i amb una aparença enganyosament fràgil, la seva figura s’engrandia en els judicis. Les seves repreguntes i matisacions van causar moltes suors fredes, tot i que mai no va arribar als extrems d’Adolfo Fernández Oubiña, un gallec sorneguer que va dir a un processat: “Si us absolem, serà malgrat el vostre advocat”. “Busqueu-vos un lletrat que us defensi del vostre lletrat”, va demanar un altre cop al client d’un advocat que volia apel·lar al “Tribunal de Drets Humans de Johannesburg” (en lloc d’Estrasburg).
Nascuda a Lleó, però criada a Barcelona, on va estudiar Dret, Margarita Robles va ingressar a la carrera judicial amb només 23 anys i com a número u de la promoció. Les seves primeres destinacions van ser Balaguer, Sant Feliu de Llobregat i Bilbao, abans de recalar a l’Audiència de Barcelona, on va arribar amb 27 anys. El seu aspecte juvenil i les minifaldilles que vestia sota la toga van cridar l’atenció de seguida. També va cridar l’atenció molt aviat la seva serietat, rigor i brillantor, sobretot en un Palau de Justícia on llavors hi havia un jutge que menjava magdalenes durant les vistes orals i simulava infarts per posar a prova els forenses. Un altre s’inventava llatinades en les sentències i redactava resolucions absolutament incomprensibles, amb més de 40 folis sense cap punt i a part. I el pitjor encara havia d’arribar: l’inefable i corrupte Lluís Pascual Estevill, que cobrava a qui interrogava al seu jutjat per no enviar-lo a la presó. Tots tres van ser finalment apartats de la carrera pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ).
El ple de l’Audiència Territorial de Barcelona, l’embrió d’allò que avui és la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va exculpar Jordi Pujol del cas Banca Catalana el 21 de novembre del 1986. La decisió va obtenir 33 vots a favor i vuit en contra. Margarita Robles, membre de Jutges per a la Democràcia, va votar en contra de l’exculpació. Un altre dels disconformes va ser Ángel de Prada, un jurista afable i savi que va exercir com a mentor de la seva jove companya mentre va formar part del tribunal que ell presidia, la secció tercera penal. Poc després, Margarita Robles va dirigir la seva pròpia secció, la novena penal, i es va acostumar que el CGPJ la felicités any rere any perquè la seva sala era una de les poques sense treball endarrerit.
Habituada a ser la primera en gairebé tot (número u de la carrera, la primera dona que va presidir una secció i la primera que va acabar presidint també una Audiència, la de Barcelona), la seva progressió va ser imparable. Vocal del CGPJ i magistrada del Suprem (la tercera dona que arribava a aquest alt tribunal), va ser secretària d’Estat d’Interior entre el 1994 i el 1996, durant l’última legislatura de Felipe González.
El seu aspecte fred i distant és un mecanisme de defensa. La cuirassa desapareix en les distàncies curtes. “Un home amb els seus mèrits hauria hagut de demostrar la meitat del que ha demostrat ella per arribar al mateix lloc”, assegura un company, que la recorda “divertida i molt enginyosa” el 1990 al parador nacional de Càceres, ciutat on es va celebrar el congrés anual de Jutges per a la Democràcia.
La votació del ple de Banca Catalana no ha estat l’única discordant d’aquesta filla d’una mestressa de casa i un advocat. El maig del 2016 va fer el salt a la política de la mà de Pedro Sánchez com a independent a les llistes del PSOE. No s’ha afiliat al partit i no sembla tenir intencions de fer-ho, segurament perquè també ella encara es veu així mateix com a jutgessa. Dona de principis inamovibles, encara que li costin amistats, com la de Baltasar Garzón, amb qui va acabar enfrontada, no fa marxa enrere mai. Una prova d’això va ser el ple del Congrés que va aprovar la investidura de Mariano Rajoy. El líder del PP va aconseguir 170 vots a favor, 111 en contra i 68 abstencions, les de tots els diputats socialistes, tret dels 15 que es van mantenir ferms en el “no és no” del llavors defenestrat Pedro Sánchez.
Per descomptat, Margarita Robles va ser una de les que hi va votar en contra. Dues frases la identifiquen. Una és dura lex, sed lex (la llei és dura, però és la llei). Diuen els qui la coneixen que els diputats del PP (i els crítics del PSOE) ja es poden anar preparant perquè la nova portaveu socialista no té contrincants. Té rivals. I l’altra expressió que la retrata és mà de ferro amb guant de vellut.
Fins i tot els crítics de Margarita Robles lloen la seva gran capacitat de treball, que ja va acreditar als jutjats