Apujar l’aposta
Puigdemont i un nucli de fidels preparen el referèndum i la resposta al carrer si Rajoy l’impedeix. Però ni el president de la Generalitat ni el del Govern central no saben què passarà l’1-O, perquè esperen a veure com reaccionarà l’altre
En un nou acte solemne, el Govern explicarà el dia 4 de juliol com pensa organitzar el referèndum. No com es farà a la pràctica, perquè això dependrà, també, de les traves que hi posi l’Executiu de Mariano Rajoy. Ningú no sap a la Generalitat si la consulta es farà o no. L’única seguretat és que, en cas de no poder celebrar-la, s’hauria de produir una reacció de protesta de tal intensitat que obligui la Moncloa a negociar.
Dins del bloc independentista hi ha diverses actituds respecte a com ha de transcórrer el desenllaç d’aquest procés, la pròxima tardor. Les diferències provenen del cercle d’influències sobre el qual es posi el focus. Per simplificar-ho, podríem delimitar dos sectors: un estaria integrat pels qui defensen l’estratègia de la mobilització i la desobediència fins les últimes conseqüències, persuadit que només així s’aconseguirà doblegar Rajoy, mentre que en l’altre hi figuren els qui desconfien d’anar fins al final en una pugna que veuen molt difícil de guanyar i que pot provocar més destrosses que profits.
En el primer cercle podríem situar-hi l’expresident Artur Mas, que advoca per una mobilització sense precedents en cas que el referèndum resulti irrealitzable. També Carles Puigdemont comparteix aquesta tesi. Es tractaria d’organitzar una protesta que cridés l’atenció dels principals mitjans de comunicació mundials. L’últim editorial del The New York Times és un estímul per a aquest argument. Però no és suficient amb una gran manifestació. És necessari organitzar una “mobilització permanent”. Entre les idees que han sorgit hi figura la d’una acampada de milers de persones (s’ha arribat a parlar de 20.000) al parc de la Ciutadella, davant del Parlament. Alguns proposen fins i tot que els diputats independentistes es tanquin a la Cambra catalana, malgrat que a alguns parlamentaris consultats en privat no sembla que la idea els generi gaire entusiasme. Un altre dels escenaris que es valora en aquest cercle és com respondre si s’inicia un procediment penal contra Puigdemont i si el president podria negar-se a acudir davant els tribunals –una cosa que ja es va estudiar en el judici d’Artur Mas– per forçar-ne fins i tot la detenció. Són plantejaments extrems que parteixen de la teoria que, davant imatges impactants com aquestes, Europa forçarà Rajoy a negociar.
En el segon cercle hi serien aquells que veuen amb preocupació el desenllaç, però que saben que no hi ha marxa enrere possible. Dins d’aquest àmbit hi ha molts subcercles diferents: des d’aquells que defensen a ultrança el referèndum unilateral, però que estan inquiets davant les conseqüències que pugui tenir, tant personals com per a l’autogovern de Catalunya, a aquells a qui no els fa cap gràcia la via de la desobediència que s’ha emprès, però que no veuen com justificar una deserció que s’interpretaria com una traïció a la causa. O sigui: hi ha els qui aquest camí el segueixen per convenciment, i d’altres, perquè no els queda més remei.
Tots esperen que el Govern central actuï amb mesura en les actuacions judicials que decideixi emprendre per evitar que mitja classe política catalana quedi inhabilitada o encara una mica pitjor. Entre ells hi ha els consellers del Govern, que assisteixen com a convidats de pedra als preparatius del referèndum mentre Puigdemont i un nucli reduït de fidels fora de tota sospita planifiquen una tardor que serà calenta.
A la Moncloa, mentrestant, es mantenen en actitud d’alerta. Si el 9-N els va agafar per sorpresa, ja que no esperaven que Mas arribés fins al final i tampoc no van imaginar que la consulta atragués tants catalans, aquesta vegada no hi haurà oportunitat d’agafar-los desprevinguts. El Govern de Rajoy està disposat a impedir com sigui el referèndum, però uns dies considera que n’hi haurà prou amb les amenaces judicials; altres dies creu que haurà d’enviar un elenc de polítics –entre ells dos presidents de la Generalitat– al banc dels acusats, i de vegades admet que haurà de recórrer a l’article 155 i arrabassar competències a la Generalitat de Catalunya.
Conclusió: cap dels dos bàndols no sap com acabarà l’1 d’octubre, perquè cadascun espera veure fins on serà capaç d’arribar l’altre. És una partida en què cada jugador s’enroca a continuar apujant més i més l’aposta, un mètode que acostuma a ser el camí més ràpid per acabar arruïnant-se.