L’esclat democràtic
Els partits guanyadors a les eleccions de les democràcies europees han perdut gairebé deu punts de suport des del 1977
La fragmentació electoral que pateixen les democràcies occidentals s’expressa en xifres molt estridents. Ara bé, aquestes xifres no es limiten al visible creixement del nombre de partits que accedeixen als parlaments. Precisament, com que augmenten la quantitat de formacions que es reparteixen el pastís electoral, les porcions del vot són cada vegada més petites. És a dir, els nous partits es fan un lloc a costa dels antics, especialment els grans, que perden pes. D’aquí els problemes afegits d’estabilitat i governabilitat. I la xifra que reflecteix més bé aquesta complicada metamorfosi és la quota electoral mitjana dels partits guanyadors a l’Europa democràtica. Aquesta quota mitjana de vot ha caigut en més de deu punts des del 1977 sobre un panell d’una vintena de països que inclou Espanya (vegeu el gràfic adjunt).
Esclar que el cost electoral dels nous inquilins parlamentaris l’han pagat també la resta de partits tradicionals. Així, la quota electoral mitjana de la segona força política en les eleccions de les democràcies europees, que el 1977 era de gairebé un 28%, ara es queda en el 23% (i aquesta mitjana encara descendiria més si al panell s’incloguessin les democràcies nascudes del bloc comunista). Certament, el cas espanyol presenta una caiguda més esmorteïda si el resultat de les últimes eleccions es compara amb el del 1977: 1,4 punts en el cas de la primera força (UCD i ara el PP), encara que gairebé set punts si es tracta de la segona (llavors i ara el PSOE). Tot i això, la magnitud del retrocés dels dos primers partits espanyols s’aprecia en tota la seva extensió si la comparativa s’efectua amb les xifres dels comicis del 2008, el moment cabdal del bipartidisme: gairebé onze punts de descens en el cas de la primera força (llavors el PSOE i ara el PP) i més de 17 en el de la segona (llavors el PP i ara el PSOE).
D’altra banda, una de les paradoxes de l’esclat del bipartidisme a Espanya és que ha tingut lloc justament en eleccions amb un nombre més baix d’ofertes electorals. El 2015, per exemple, es presentaven 56 formacions, i el 2016, 51. Només el 1979 (53) i el 1986 (51) van competir a les urnes una xifra tan reduïda de partits. En canvi, el 1977 l’oferta va superar les 82 candidatures mentre que en els comicis que van portar el bipartidisme al seu zenit (els del 2008), el nombre de llistes electorals va ser el més elevat de tota la democràcia: 98.
Això sí, el 1977 la diferència entre les múltiples ofertes electorals se cenyia al terreny ideològic (amb desenes de propostes de dreta, centredreta, socialistes o esquerranes, que de vegades només es distingien pel matís territorial: esquerra andalusa, centre aragonès, demòcrates gallecs, etc.). Posteriorment, en canvi, van anar apareixent candidatures que responien a interessos més sectorials o gremials i a sensibilitats alienes a les tradicions ideològiques: ecologistes, animalistes, aficionats al motor, vídues i dones legals, pensionistes, partidaris del cànnabis o d’internet, grups antitabac o fins i tot positivistes.
Tot i així, el que sorprèn és que el final del sistema bipartidista hagi tingut lloc quan menys ofertes electorals es presentaven a les urnes. Tot i això, el nou mapa polític sembla respondre més a un canvi en la demanda que en l’oferta, encara que la primera hagi propiciat, sens dubte, l’aparició de noves propostes polítiques. “En un món bipartidista els únics moviments eren entre esquerra i dreta i entre totes dues i l’abstenció”, recorda el sociòleg Narciso Michavila al llibre El porqué de los populismos. Però també és cert que al segle passat funcionaven unes lleialtats partidistes, determinades majoritàriament per la classe social de pertinença.
Avui, en canvi, la societat s’ha tornat més complexa i més volàtil, i els electors voten en funció de sensibilitats particulars (com els defensors dels animals, amb gairebé 300.000 vots el juny del 2016), o bé “se senten orfes” dels desgastats partits tradicionals, que, a més, no expressen amb claredat algunes de les seves preocupacions més profundes (com l’impacte de la immigració, la globalització, la crisi o la revolució tecnològica sobre la seva identitat i les seves condicions de vida). I per això hi ha obrers que voten l’extrema dreta (com a França) o membres de la classe mitjana que ho fan a la ultraesquerra (com passa a Catalunya).
Paradoxa espanyola: la fragmentació més alta s’ha esdevingut quan menys candidatures es presentaven a les urnes