L’altra cara de l’economia col·laborativa

DIVENDRES es va registrar a Barcelona la primera manifestació de ciclistes que efectuen repartiment per compte d’empreses basades en aplicacions digitals. Aquests treballadors de bici i motxilla cúbica a l’esquena, molt visibles ara als carrers de la ciutat, no disposen d’un sou fix ni d’assegurança d’accident, cobren entre tres o quatre euros per comanda entregada, han de pagar la seva quota d’autònoms i aconsegueixen continuïtat en funció de la disponibilitat acreditada. Les empreses per a les quals treballen es presenten com a paradigmes de l’economia col·laborativa, que mitjançant una aplicació digital regula el trànsit de comandes i serveis. Són, ens diuen, el futur. I, de fet, són ja el present. Alguns d’aquests repartidors es reuneixen a Barcelona als voltants de la plaça Letamendi, en espera de rebre al telèfon mòbil un nou encàrrec. De la mateixa manera que, dècades enrere, els jornalers esperaven a la plaça Urquinaona que algú volgués contractar-los.

En l’era de la revolució digital, l’anomenada economia col·laborativa té bona premsa. Sembla l’última novetat, el fruit de ments despertes que ofereixen més per menys gràcies a la innovació tecnològica. Com gairebé tots els fenòmens, l’economia col·laborativa ha tingut diverses fases i expressions. En algunes, realment, s’intercanvien serveis i demandes, en favor d’un benefici mutu. En d’altres, en canvi, adquireixen més protagonisme els intermediaris que proveeixen els serveis digitals i, sovint, obtenen beneficis considerables a uns costos molt més baixos que els de l’economia productiva tradicional, on calia comprometre’s amb inversions, béns immobles, nòmines, etcètera. Era una altra mena de contracte social. Era una altra economia, en la qual també hi havia precarietat, però que no es presentava com a trencadora.

Aquesta setmana també hem sabut l’extensió del frau en un servei de lloguer d’apartaments tan popular com és Airbnb. Probablement, fruit de la picaresca dels que aprofiten les escletxes de la llei davant la ràpida i desregulada revolució digital. I també de la laxitud dels grans operadors, que haurien d’exercir més control sobre el seu negoci per evitar les conductes inapropiades o abusives. Però aquesta no sembla que sigui mai la prioritat. La prioritat és sempre engrandir el negoci en marxa.

Airbnb, Uber, Cabify, Blablacar, Wallapop... La llista d’aplicacions que estan modificant els serveis de transport, immobiliaris, de compravenda o tants altres creix dia a dia. Això pot reportar serveis interessants. Però amb freqüència revela també les mancances d’aquesta economia o els seus excessos. Plataformes molt poderoses, dotades d’un generós finançament, irrompen en diferents sectors amb condicions molt avantatjoses –a primera vista per als seus promotors i clients, però no per als que proveeixen el servei–, arraconen la competència i al cap de poc exhibeixen la seva voluntat de quedar-se amb el sector.

No estem en contra d’aquestes transformacions, pròpies del nostre temps. Però sí que ens agradaria que, ja que es presenten com a opcions de progrés, ho fossin realment per a tothom. Per als qui les impulsen, per descomptat. Per als qui les contracten, també. I per als qui ofereixen el servei. I que, si és possible, se les sotmetés a unes regulacions i una fiscalització no menys exigents que les que suporten aquells serveis que, de fet, es proposen desbancar.