El problema són els barcelonins
Barcelona s’està convertint en una ciutat amb fums, ínfules i un cert esperit comarcal que no mira més enllà dels seus nassos. No m’estranya que es vegi capaç d’aportar al món un gran canvi: turisme sense turistes!
Preocupa el triple el turisme que l’accés a l’habitatge. I preocupa vuit vegades més el turisme que la pobresa. No hi ha més preguntes, senyories: dades fresques del baròmetre municipal.
Cremarem els hotels com al seu dia vam cremar convents?
Deu ser que aquest matí, dissabte –guàrdia obliga–, he vist un grup d’americanes comprant al colmado del carrer Sardenya en el qual a hores intempestives surto del pas. Sense turistes, deshidratats, camí del Park Güell, aquest carrer vulgar que tant m’estimo seria un cementiri en dissabtes d’estiu. O que, al migdia, he vist una parella d’aquí, secs com un clau, instal·lar-se en una oficina bancària de Villarroel-Buenos Aires.
Pels barcelonins, el turisme no és una oportunitat, és un problema.
Quina mentalitat a l’estil del profeta
Barcelona aspira a sorprendre el món: de com forrar-se amb el turisme sense tenir turistes
Jeremies! En lloc de forrar-nos, fidelitzar el visitant i alegrar-nos que unes americanes transitin el dia de Sant Joan pel carrer Sardenya –tret del camp de l’Europa i la Sagrada Família, res de res–, les veiem com un destorb que altera la nostra meravellosa –i avorrida– rutina.
Som uns polls ressuscitats? Entren milions a cabassos –amb els seus impostos corresponents–, tenim una marca –Barcelona– que ajuda a vendre el que sigui pel món, gaudim d’uns hotels acollidors que permeten prendre una copa o sopar en jardins i terrats espectaculars a preus correctes, però percebem el turisme com una font d’inconvenients...
Jo espero que a París, Londres i Nova York no s’adonin de quin peu calcem, no fos cas que els mateixos que aquí identifiquen els turistes com un problema siguin percebuts com a tals quan viatgen, probablement repetint totes les pautes de despesa, conducta i maneres dels que aquí es queixen. Encara recordo un grup de barcelonins progres entrant en un bar veí del meu pis a París, el Quai de Montebello, per demanar que els omplissin una ampolla amb aigua de l’aixeta, utilitzar els lavabos i marxar sense gastar un euro...
Ja no apel·lo al sentit de l’hospitalitat –que també– o al fet que animen carrers que de nit farien por. Són la base d’una indústria que no contamina. Creen llocs de treball en anys incerts. Mantenen establiments tradicionals que la gent de Barcelona no trepitja però que, el dia que abaixen la persiana, tant ens agrada trobar a faltar.
Si Barcelona considera el turisme com el seu principal problema, o bé hi ha poques preocupacions de veritat o és que ja tenim mentalitat podemita: agrada més gestionar la xavalla que pensar en com crear riquesa.