Cotxes i contaminació
Asseguren els experts en assumptes econòmics que un dels indicadors de l’economia té a veure amb el nombre de matriculacions d’automòbils. A Espanya el mes de maig passat aquest nombre va créixer un 9,1% en relació amb el mateix mes del 2016, la qual cosa significa que la confiança en l’estabilitat de l’ocupació ha augmentat. En conseqüència, sembla que els ciutadans se senten amb ànims d’assumir una nova despesa, malgrat que en moltes ciutats les autoritats municipals han intentat restringir el tràfic a causa de la contaminació. Cosa a la qual ens haurem d’acostumar, tot esperant, però, que els ajuntaments es plantegin molt seriosament incrementar el transport públic. Una prioritat alternativa al vehicle privat, que encara no funciona prou bé malgrat la seva importància.
Ara com ara, el cotxe constitueix una necessitat. Per a molts és una eina imprescindible per poder anar a treballar. Per aquest motiu, a aquest tipus de vehicle-eina se’l coneix amb el nom d’utilitari. Una denominació que indica que no es tracta d’un automòbil de gamma alta, de luxe, sinó tot el contrari, barat i petit, com el llegendari Seat 600, del llançament del qual es compleixen ara seixanta anys. El sis-cents va canviar la vida de milions de famílies i va fitxar un abans i un després en el grau de desenvolupament nacional.
Malgrat els advertiments de l’escalfament del planeta que aquests dies vivim com a experiència directíssima a causa de les altíssimes temperatures, resulta molt difícil pensar a prescindir del cotxe tot i saber que és un instrument de contaminació. És cert que han començat a comercialitzar-se vehicles elèctrics més respectuosos amb el medi ambient, les prestacions dels quals, però, no resulten massa convincents per a molta gent, que continua preferint els que funcionen amb gasolina.
A hores d’ara el cotxe suposa una mena de prolongació de la casa pròpia, un àmbit domèstic que ens ofereix finestres mòbils mentre mostra públicament això que s’anomena estatus social i que sol ésser directament proporcional a la capacitat adquisitiva de cadascú. Per això, certes marques, a banda de la seva qualitat, sedueixen pel prestigi que atorguen.
Pels qui ho fien tot a les aparences i una d’elles és l’ostentació, no sembla el mateix conduir un utilitari que posseir un automòbil de les anomenades marques prèmium o similars, encara que el vehicle constitueixi tot el seu patrimoni. Per a alguns, conduir un cotxe de gamma alta és exhibir les prestacions d’un hotel de superluxe enfront dels que ho fan des d’una més que discreta habitació d’hostal. Encara que el món pugui resultar tan ample i aliè des de qualsevol dels dos habitacles.
Abans de la crisi, quan els bancs atorgaven préstecs perquè els somnis dels seus clients es fessin realitat dalt de quatre rodes i l’ostentació es va transformar en marca de fàbrica de polítics i empresaris corruptes, en els aparcaments de certs restaurants hi havia Porsches, Lamborghinis i Ferraris Testarossa. La rivalitat dels amos de màquines tan belles era més que evident. Avui no estaria ben vist aquesta mena de concurs. Encara que continuïn passejant-se pels nostres carrers les luxoses limusines –com gratacels horitzontals, algunes amb llits, xampany i senyoretes de lloguer incorporades, a més de dues o tres televisions– no són de propietat particular sinó d’empreses, que les lloguen per a festes de graduació o comiats de solters, com succeeix als Estats Units, on el parc mòbil és infinit.
A Amèrica, si exceptuem les grans ciutats, el transport públic escasseja i a molts llocs si no tens cotxe ets mort. Caminant és impossible arribar a la feina, al banc o al supermercat. Per contra, sense baixar del cotxe pots fer-ho tot o gairebé tot: treure diners dels caixers, menjar en un restaurant, anar al cinema, assistir a certs oficis religiosos i fins i tot a casar-te.
Obama tenia el desig de tornar a recuperar el ferrocarril, molt menys contaminant que el cotxe. Però la idea no sembla del gust del seu successor. A Trump l’assumpte de la contaminació li importa menys que un rave. El canvi climàtic no entra en els seus plans de govern ni, al seu entendre, té res a veure amb aquest America First que és el seu lema. Per contra, el seu desig és que els Estats Units deixin d’importar cotxes d’Orient, i que la indústria nord-americana de l’automòbil es converteixi en hegemònica. Si resultés que els cotxes autòctons contaminessin més que els d’importació, això no seria un problema i, atesa la megalomania de Trump, és possible que els nous models made in USA siguin tan enormes com els que apareixien a les pel·lícules americanes dels anys cinquanta i seixanta.
Pel que fa a nosaltres, benvinguda sigui, d’una banda, la notícia de l’augment de vehicles matriculats el maig passat. A més, si les meves fonts no fallen, la nostra indústria automobilística produeix gairebé dos milions i mig de cotxes, destinats, en un tant per cent força elevat, a l’exportació. Unes dades optimistes de les quals cal alegrar-se, sense perdre de vista, és clar, la necessitat de casar-les amb la urgent exigència de disminuir la contaminació.
Resulta molt difícil pensar a prescindir de l’automòbil tot i saber que és un instrument de contaminació