Judicis i televisió
La televisió ha entrat als jutjats i, sens dubte, ho ha fet per quedar-s’hi. S’obre, doncs, el temps dels judicis televisats, i alguns s’han convertit en hit parade de les audiències. Per exemple, el judici del 9-N i el del Palau de la Música, tots dos generosos en l’art d’oferir grans moments televisius. La bondat del fet rau, segons els seus defensors –que són legió–, en el fet que la televisió acosta els jutjats als ciutadans, promou la transparència i ajuda a l’exemplaritat que tota sentència cerca, més enllà de la pena imposada. Si, a més, tenim al banc dels acusats líders polítics de primer nivell, jutjats per posar urnes simbòliques, o els lladres de guant musical, amb una barra sense complexos, llavors l’espectacle està servit. I tots hi guanyen. Els membres de la judicatura perquè augmenten en públic i en influència. I els ciutadans perquè s’acosten a la justícia.
Poc és el que puc discutir davant tal model de virtuts, i tanmateix no aconsegueixo evitar una certa prevenció a tanta alegria televisiva.
Estem segurs que els judicis televisats són una opció innòcua, que no interfereix ni en el desenvolupament
Els judicis televisats són una opció innòcua que no interfereix en el desenvolupament dels fets?
dels fets ni en les seves conseqüències? Aquesta va ser la pregunta que vam intentar dilucidar al plató de Josep Cuní, amb dos advocats de renom, Jaume Alonso-Cuevillas i Marc Molins, i dos plomins apassionats, qui això escriu i l’estimat col·lega Víctor Amela. Sobra dir que les meves prevencions van tenir tanta solitud com escàs èxit, i que l’entusiasme a favor dels judicis televisats va bascular entre l’eufòria del Víctor i el Marc i l’aplaudiment pausat del Jaume. Els seus arguments van ser sòlids, probablement més que els meus, i els entenc gairebé en la totalitat. Però les prevencions continuen i als fets em remeto. En els dos judicis sonors que hem viscut en aquests últims temps, la televisió va aconseguir un sorprenent efecte, tant a la Fiscalia com a la defensa: convertir els seus al·legats en mítings de plató televisiu. Va ser així com el fiscal Ulled es va agenciar comentaris de tertulià en els dos casos i, per exemple, en el judici del Palau va dedicar més de cinc hores a fer acusacions, amb forta càrrega política, contra persones a qui no havia acusat judicialment. La frase de la bandera i la cartera va ser pensada per a un plató de televisió, perquè el seu valor judicial era nul però tenia garantida l’alegria mediàtica. I què dir dels seus comentaris sobre les mirades “còmplices” dels acusats del 9-N. Alhora, l’advocat Molins va fer el mateix en la defensa. És a dir, tots dos van parlar recordant que es retransmetia per televisió, ergo calia guanyar l’audiència més enllà de guanyar el judici. I de les seves paraules es van derivar descarnades tertúlies. És a dir, res no va ser innocu ni innocent i tot va passar abans de tenir sentència. Per què tenien raó jurídica?
Poc importa, si van guanyar la raó televisiva.