El comunicat meteorològic
El temps és un bé escàs, sobretot als noticiaris. Al món passen un munt de coses, i la majoria no entrarà en l’última edició. No obstant això, hi ha un tema que sempre hi té cabuda (i això que compta amb el seu propi espai annexat). És la meteorologia. Personalment m’importa un rave que un senyor que duu un diari com a barret digui que els quaranta-quatre graus de Còrdova són insuportables, o que una anglesa flipi en una atapeïda platja d’Alacant.
Només l’ús del terme climatologia quan volen dir clima em posa tan nerviosa com les matèries que tracta; o millor, la forma que té de tractar-les. Però, ateses les audiències, en dec ser una excepció. Es veu que a la gent li fa gràcia que el seu poble surti a la tele. A més, vol que li donin la raó. Si no recordaves una primavera tan calorosa com aquesta, necessites que et confirmin que, en efecte, ha estat la més calorosa des que hi ha els registres. Pots posicionar-te a favor o en contra del referèndum, t’agradarà o no la cançó Despacito, et divertiran o odiaràs els petards a la revetlla. Però si en alguna cosa estàs d’acord amb tothom –amb qualsevol que coincideixis a l’ascensor, amb el forner i amb el taxista–, és que ens espera un estiu ben calent.
Les converses sobre el temps són còmodes perquè l’opinió és compartida i no cal reflexionar. Algun impertinent pot dir que li encanta socarrar-se, pel simple plaer de provocar, i no tant per qüestionar la realitat. Ningú no se’l prendrà seriosament. A diferència d’altres informacions, la meteorologia no explica el que ha passat, sinó el que passarà des de ara, i un té la impressió que pot exercir-hi cert control, preparar-se per al destí. D’aquesta manera se sent segur. S’abrigarà a l’hivern, seleccionarà les dates per viatjar. Això condiciona el turisme. Diuen els de Tarragona que, des que Puigdemont és president, a Girona no plou mai, segons els comunicats.
El Calendari dels pagesos tenia sentit quan la vida es desenvolupava al camp i el canvi climàtic no havia trastocat el refranyer. A la ciutat, els reportatges in situ sobre la neu o la calamarsa foren els precursors del veïnatge universal: no eren notícia, sinó que demostraven allò que ja sabies si miraves per la finestra. El mateix passa a les xarxes socials. Ens relacionam amb aquells que ho veuen tot com nosaltres, i bloquejam allò que ens molesta perquè no reafirma la nostra percepció.
Als meteoròlegs, igual que als economistes, se’ls perdonen els errors, sempre que no obviïn la catàstrofe que s’acosta. I aquí rau la paradoxa: atenem les seves prediccions amb la fe de qui llegeix l’horòscop, avui pot ser un gran dia. Però no fem ni cas dels senyals que, any rere any, corroboren les advertències a llarg termini. Ens limitam a l’anècdota. La resta del món queda tan lluny com el futur. I si no és per anar-hi de vacances, pensar-hi dona massa calor.
Les converses sobre el temps són còmodes perquè l’opinió és compartida i no cal reflexionar