No més frustracions
El terme ‘nacionalitats’ de la Constitució té més abast, si es desitja, que el de la plurinacionalitat cultural privada de tota juridicitat que propugna el PSOE
Secundo les tesis que propugnen posar fi al sentimentalisme buit com a teràpia al problema que planteja i es planteja a Catalunya. Passa amb la qüestió catalana com amb les persones homosexuals: tothom diu que en té una que és amiga molt estimada, la qual cosa, creuen, els redimiria de l’homofòbia. De la mateixa manera, tothom diu que “estima” Catalunya com si l’afecte els deslliurés d’intentar solucions pràctiques als problemes reals que el malestar transversal dels catalans planteja a l’Estat i al seu propi sistema de govern. Ja n’hi ha prou, doncs, de magarrufes dialèctiques que es rebutgen des de Catalunya com una coartada. I no seré jo qui afirmarà que no ho són. En molts casos, ho són. En d’altres, és una calidesa semàntica que intenta solucionar una septicèmia amb l’administració d’una aspirina.
Rodríguez Zapatero ja va exclamar emfàticament que avalaria l’Estatut que elaborés el Parlament de Catalunya i allò va acabar en el cepillado de què es va vantar Alfonso Guerra. El cas dels populars va ser pitjor: van exercir de bombers piròmans. Estaven en el seu dret d’interposar un recurs d’inconstitucionalitat, però és molt dubtós que resultés mínimament assenyat instal·lar als carrers taules petitòries contra el nou text autonòmic mentre es proclamava “abans alemanys que catalans” quan es tractava de l’opa de Gas Natural sobre Endesa. A la fi, el Constitucional mateix ha d’assumir que la seva actuació va ser incendiària: va trigar quatre anys a dictar sentència, ho va fer amb un tribunal escapçat de magistrats i va tenir la santa barra de resoldre-ho esmenant la plana, no només al Congrés i al Parlament, sinó a l’electorat català.
Ara el nou PSOE i el seu també renascut secretari general propugnen la plurinacionalitat d’Espanya. Però amb una sèrie d’advertències que fan d’aquesta proclamació –que no han ni suggerit com es plasmaria normativament– un simple recurs dialèctic. Els dirigents socialistes afirmen que la plurinacionalitat no comporta el dret a l’autodeterminació de Catalunya, ni l’anomenat també dret a decidir, ni significa que el país tingui dret a la sobirania. Es tractaria, en conseqüència, d’una declaració sobreabundant. El terme nacionalitats de l’article 2n de la Constitució té més abast –si realment es desitja– que la plurinacionalitat quan aquesta se circumscriu a la cultura, la llengua i la història, però se la priva de juridicitat.
Potser hi ha catalans que agraeixen aquesta amabilitat dialèctica. Segons la meva opinió està contraindicada perquè genera unes expectatives –o podria fer-ho– injustificades. Si el PSOE, igual que el Partit Popular i Ciutadans, manté que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol que compon l’única nació que coneix la Constitució –segons expressió literal del Constitucional–, brandar la plurinacionalitat d’Espanya no farà cap altra cosa que generar frustracions addicionals a Catalunya i en els que entenen que la qüestió que aquí es planteja va d’emocions, però sense oferir solucions polítiques.
La conjuntura catalana només és susceptible de resoldre’s 1) en un procés de negociació, 2) dins dels marges de la Constitució tant per acceptarla com per reformarla, i 3) aconseguint un gran pacte d’Estat que recompongui les destrosses en la convivència d’aquests últims anys. Espanya no serà constitucionalment una nació de nacions (polítiques) i per tant tampoc no es convertirà en un Estat confederal, encara que podria migrar a fórmules federals. Si no partim d’aquella realitat juridicoconstitucional, política i socioeconòmica, continuarem energitzant un bucle que ens portarà a un debat sense fi en un enfrontament més enverinat.
Per això l’inici de la solució consisteix a assumir que existeix la reivindicació catalana, que el secessionisme és una solució hiperbòlica i inversemblant a ella, que el malestar és més ampli que l’afany separatista, i que el moviment de trobada ha de ser recíproc. I que s’hauria de concretar –abans o després del xoc de trens que sembla inevitable– en una comissió d’experts que preparés una ponència sobre la reforma constitucional al Congrés dels Diputats. I d’aquí hauria de sortir una reforma tant de la Constitució –com molt bé sosté el catedràtic i acadèmic més realista i menys efímer en les seves tesis, Santiago Muñoz Machado– com de l’Estatut que deturi els errors perpetrats del 2010 fins ara.
En aquest context, la plurinacionalitat privada dels seus continguts polítics resultarà un plantejament molt més frustrant que reparador i, a més, inclou un perill enorme: l’excitació –similar a la dels anys vuitanta del segle passat– d’un altre procés d’emulació que revalidi el cafè per a tothom segons el qual les autonomies, històriques o no, reivindicaven l’accés més ràpid i més ampli a l’autogovern. Ara aquest plantejament plurinacional, tan esfilagarsat conceptualment, ens portaria a una mena de cantonalisme que provocaria una implosió del model autonòmic si és que pretén articularse i passar de les muses al teatre.
D’altra banda, i com ha escrit Joseba Arregi, que va ser militant del PNB i conseller de Cultura del govern basc amb José Antonio Ardanza, “és un fet que la nació basca existeix, com també la catalana. Però ni Euskadi és una nació, ni ho és Catalunya, ja que totes dues són plurinacionals. L’Estat de dret que és Espanya ha de diferenciar Espanya com a nació cultural d’Espanya com a nació política. Espanya constitucionalment no pot ser altra cosa que autonòmica, i Euskadi i Catalunya no poden ser altra cosa que autonòmicament estatutàries. Afirmar que Espanya com a Estat de dret és plurinacional és una mentida si no s’hi afegeix alhora que Catalunya i Euskadi també són profundament plurinacionals”.
Joseba Arregi té tota la raó perquè la mistificació cultural, lingüística i social en les dues comunitats és, a escala, la mateixa que en el conjunt d’Espanya.