Al caire del col·lapse
Si fa uns anys, no pas més de tres o quatre, algú ens hagués dit que el Prat, amb la seva flamant T1 –la instal·lació que el passat dia 16 va complir vuit anys de vida i que ha permès a l’aeroport barceloní situar-se molt amunt en els rànquings dels millors del món–, es quedaria petit molt abans del que estava previst l’hauríem convidat a continuar prenent unes canyes a la nostra salut. Tot i això, en els últims temps, i d’una manera accelerada, molts de vosaltres deveu haver compartit la sensació que l’aeroport de Barcelona s’està acostant perillosament al límit de la seva capacitat pel que fa a la prestació de determinats serveis. Ja no es tracta només del dèficit de personal i de màquines en els controls de seguretat i passaports, que el Govern espanyol ens assegura –ens demanen un altre acte de fe– que està en la via de solució definitiva, sinó també de les llargues esperes davant les cintes de recollida d’equipatge i de les inexplicables situacions d’overbooking que es produeixen en alguns vols que parteixen d’un aeroport que comença a pagar una dependència excessiva de les companyies low cost. La por que hi hagi un monumental col·lapse, d’aquests tan típics dels estius barcelonins, no sembla ni infundat ni llunyà. Això pot fer un pet com una gla.
A l’aeroport es planteja un debat que té molt a veure amb un altre debat paral·lel,
El creixement accelerat de l’aeroport de Barcelona obliga a redimensionar alguns serveis
el que té lloc als barris de Barcelona sotmesos al turisme de masses. Estem preparats per absorbir uns creixements continus incomparables a Europa o, almenys, a fer-ho d’una manera ordenada? Pujar dalt d’un avió, i sobretot el lent i desagradable ritual que precedeix l’operació d’embarcament, està matant definitivament el plaer de volar o convertint-lo en una pràctica masoquista, només apta per a aquelles persones a qui no sembla que els importi gaire ser tractats com es tractava el bestiar en aquells temps en què encara no es parlava del benestar animal.
Aquesta percepció subjectiva que ens acostem al penya-segat té en el cas del Prat una base estadística real. Els números canten, i no precisament en veu baixa. En els cinc primers mesos d’aquest any ja han fet servir l’aeroport de Barcelona més passatgers que en tot l’any 1999. A l’abril i al maig es va superar molt àmpliament el llistó dels 4 milions de persones, una marca que fins al 2014 només era a l’abast dels mesos de juliol i agost. Les estadístiques dels pitjors mesos de l’any, gener i febrer, són avui equiparables a les que el 2009 es donaven en plena temporada estiuenca. Si continua aquesta progressió, el Prat (44,1 milions de viatgers l’any passat) podria fregar els 50 milions el 2018.
Així doncs, el més de mig milió de metres quadrats de la T1, sumats a una T2 que demana a crits una reforma, si no té lloc un immediat redimensionament del personal que hi treballa, aviat resultaran insuficients.