Una estàtua per a Europa
Dijous (22 de juny), les pàgines de la secció d’Internacional d’aquest diari s’obrien amb el titular següent: “Macron, primera crisi” (el que dona a entendre que hi haurà o n’hi pot haver d’altres). “Un mes després de formar Govern, salten quatre ministres importants” (François Bayrou, ministre de Justícia; Marielle de Sarnez, ministra d’Afers Europeus; Sylvie Goulard, ministra de Defensa; i Richard Ferrand, ministre de Cohesió Territorial). Les quatre dimissions per “investigacions judicials obertes per qüestions relatives a la corrupció”, segons es podia llegir a l’editorial de La Vanguardia. Deu n’hi do! Però l’endemà les mateixes pàgines s’obrien amb aquest titular: “Macron posa en marxa Europa”. “La Unió Europea recobra la confiança i es prepara per plantar cara a Trump”.
Vaja, que aquest noi és la pera (jo acostumo a tractar de petits a tots els que encara no han assolit la quarantena, per molt presidents que siguin de la república francesa). Hi ha a qui els agrada comparar Macron amb el general de Gaulle. Evidentment exageren. El 1958, quan de Gaulle accedeix a la presidència de la república, la IV, ja és tot un personatge i ha tingut el seu propi partit (l’RPF). És un personatge popular que gaudeix d’una immensa simpatia. Macron, en canvi, no és ningú, és pràcticament un desconegut. Un desconegut que guanya les presidencials sense partit conegut i, a sobre, aconsegueix, en les legislatives, la majoria absoluta, més que absoluta, del Parlament. Això de Macron és, senzillament, una success story en versió accelerada. Una success story, tot sigui dit, una mica peculiar: un de cada dos francesos no l’han votat. Tant en les presidencials –segona volta– com en les legislatives, Macron ha superat l’índex d’abstenció. Com s’explica aquest elevadíssim índex d’abstenció? El vell (al juliol farà 97 anys) Jean Daniel ho explica així en la seva editorial de l’Obs (l’antic Nouvel Observateur): “Juraria que un gran nombre de lectors, davant la sort que té aquest dimoni de noi i la manera que té d’instrumentalitzar, ell solet, aquesta condemnada sort, van acabar per creure que no els necessitava. I es van abstenir”.
El vell Jean Daniel se sent dolgut. Socialista de soca-rel –addicte a Mendès France–, lamenta la pèrdua de la “seva pàtria”, el partit socialista francès, i advoca per la seva reconstrucció, “pensant en les hores glorioses de la socialdemocràcia a Suècia i a Alemanya”. No les veurà. I un es mostra preocupat per aquesta majoria absoluta d’un ParlaUna ment sense gairebé oposició. “Sense oposició, no hi ha democràcia possible”, acaba dient el vell periodista.
He fet esment al vell Jean Daniel perquè li tinc una gran simpatia i n’he après molt, d’ell, però reconec que la seva manera de pensar no coincideix amb la de la majoria dels francesos. Jean Daniel pertany a un altre món, el d’ahir, que deia Zweig, un món que ja no existeix. El món d’avui és el del jove Macron. Un món que ha posat l’accelerador i corre, imparable, d’una crisi governativa a un èxit europeu, a un èxit que converteix aquesta crisi en un accident sense més importància.
Macron ha triomfat a Brussel·les. Els ha parlat del futur d’Europa, un futur basat en l’eix franco-alemany. A la senyora Merkel, a les fotografies, se la veu somrient, contenta, tot i que interiorment potser no se’n refia gaire, de la jove estrella (fa uns dies, després de l’elecció del nou president de França, el diari Bild es preguntava: “Quant ens costarà Macron?”). Però, bé, després del Brexit i de Trump, benvingut sigui el jove Macron.
Curiosament, l’èxit de Macron a Brussel·les coincideix amb un article que he llegit al diari Libération i que porta per títol: “Europa bé val una estàtua”. L’article el firma un tal François Varay, “president de l’associació estàtua per a Europa”. El senyor Varay és de l’opinió que cal erigir una estàtua a Europa, de la mateixa manera que Amèrica té la seva –La llibertat il·luminant el món– que els francesos van regalar als ianquis al seu dia. El senyor Varay està convençut que Europa es mereix aquesta estàtua i que ha arribat el moment de donar-l’hi. “Hem inventat Europa, ara hem d’inventar els europeus”, diu el divertit senyor Varay. I on aixecarem aquesta estàtua? Doncs a la costa atlàntica; ha de ser una estàtua que assenyali la porta atlàntica d’Europa. Molt bé, però on, a quin país? Doncs a França. Perquè dels sis països que van firmar al seu dia el Tractat de Roma, França és l’única que té una finestra atlàntica
Ignoro si la idea arrelarà, però no m’estranyaria que tingués el beneplàcit de Macron, Brigitte i tots els seus correligionaris
des de la qual es contempla Amèrica, l’altra estàtua. El senyor Varay està convençut que l’estàtua acabarà sent una realitat, finançada sense diners públics, a costa de mecenatges i de donacions privades. Pel que fa a l’escultor, sortirà d’un concurs públic amb un jurat format per personalitats europees.
Ignoro si la idea tindrà acceptació. Podria ser, i no m’estranyaria que gaudís del beneplàcit del jove Macron, de Brigitte, del seu gos i de tots els seus amics i correligionaris. El que no sé és si farà gaire gràcia al gallec de Mariano Rajoy. Al cap i a la fi, a Espanya també tenim finestres a l’Atlàntic, tot i que al seu dia no firméssim el Tractat de Roma. I posats a fer, som tan europeus com els altres. I a més, van ser uns monarques espanyols els que van finançar el descobriment d’Amèrica. I, acabo, si bé Catalunya no té cap finestra atlàntica, no s’ha d’oblidar que Colom era català, com saben la immensa majoria dels escolars d’aquest beneït país. Així que, conseller Romeva, ja sap què li toca.