“A ‘Twin Peaks’ no s’ha d’entendre tot: cal deixar-se portar”
Actor de cinema i televisió
L’agent de l’FBI Dale Cooper ha tornat. Bé, relativament, com ja han descobert els seguidors de Twin Peaks, la sèrie creada per David Lynch i Mark Frost que ha tornat 25 anys després amb una nova entrega que pot veure’s a Movistar Series Xtra cada matinada de diumenge a dilluns i que també està disponible a la carta la plataforma de Telefónica. L’actor que li dona vida, Kyle MacLachlan, de 58 anys, ha visitat Madrid aquesta setmana dins una gira europea per promocionar la sèrie. Sofisticat i elegant, va confessar que no sempre aconsegueix entendre el que es narra a la sèrie.
Vostè comprèn Twin Peaks? Ens la pot explicar?
La veritat és que no ho entenc tot, però cal pensar que David Lynch treballa a molts nivells diferents. D’una banda trobem la història i la narrativa més o menys lineal, però després hi ha l’impacte que vol provocar en el públic a nivell emocional o visceral. I això, evidentment, no segueix la mateixa narrativa lineal. De vegades intento trobar-li sentit i altres vegades simplement crec que és millor deixar-se portar, que Lynch et sorprengui i gaudir del viatge al màxim possible.
Aquesta temporada interpreta dos personatges més: un Cooper en versió malvada i en Dougie, un personatge una mica especial. Com s’ha preparat? Interpretar aquests dos personatges ha estat un gran desafiament, perquè volia que fossin completament diferents entre si, que no compartissin absolutament cap tret. En el cas del senyor C, el Cooper malvat, és un personatge molt pur; una força de la naturalesa sense remordiments ni sentiments, que només cerca poder. Quan vaig aconseguir ficar-me a la seva pell la veritat és que em sentia, no diré còmode, però sí molt poderós. En el cas d’en Dougie és diferent, perquè és un personatge molt ingenu. És com un nadó que ho veu i ho sent tot com si fos la primera vegaper da. He buscat totes les oportunitats perquè resultés una mica còmic i divertit. Tant Lynch com jo teníem una idea molt semblant del que volíem fer amb aquest personatge, i en aquest sentit estic content amb el resultat.
En aquesta temporada tenim escenes oníriques i altres de més realistes. On se sent més còmode, vostè? M’agraden força les escenes oníriques i surrealistes per diverses raons: primer, perquè has de fer un esforç d’imaginació i fantasiejar amb el que veuràs i el que passarà. I, en segon lloc, perquè Lynch sempre et sorprèn. Ho capgira tot i no és mai com tu t’havies imaginat. En aquest sentit és nou. Les escenes més lineals, més realistes, també tenen la seva gràcia, perquè hi ha girs surrealistes i diàlegs que no t’esperes. Em diverteixo amb totes dues.
Com va ser l’espera, tots aquests anys, fins a arribar a aquesta continuació? No m’ho esperava de cap manera des que va acabar el primer cicle de Twin Peaks. No vaig pensar mai que tinguéssim l’oportunitat de tornar. Sí que és veritat que, al llarg dels anys, quan em trobava amb Lynch li preguntava per un possible retorn, però ell sempre ho negava. Per això, quan em va trucar un dia per telèfon i em va dir que havia de dir-me alguna cosa a la cara, vaig pensar que potser podia tenir relació amb la sèrie... o no. O que estava emprenyat amb mi per algun motiu.
Lynch diu que aquest lliurament no és una sèrie de 18 episodis, sinó una pel·lícula de 18 hores. Vostè també té aquesta sensació? La veritat és que la vam rodar com si fos una pel·lícula, en el sentit que jo tenia un únic guió i no un per cada episodi. Quan me'l van deixar primera vegada vaig trigar sis hores a llegir-ho, entre cafè i cafè, i em va fer l’efecte d’una pel·lícula molt llarga. Quan alguna gent es va queixar, després dels dos primers episodis, que no entenia res, Lynch va comentar que aquests dos capítols eren com els deu minuts
“Els dos primers episodis són com els deu minuts inicials d’un film”
inicials d’una pel·lícula de durada normal, però extrapolant-ho a 18 hores. En els deu primers minuts, una pel·lícula et presenta una mica als personatges i el context de la història, però encara no s’ha d’entendre res del conjunt, necessàriament.
Com s’entra a l’univers de Da-
vid Lynch? I el més important, com se’n surt? Amb una clau màgica [fa broma entre rialles]. Lynch t’atrapa; primer amb el guió i després, sobretot, amb el rodatge. Quan tu arribes al matí amb el guió après, ell li dona un toc i és com si, en aquest moment, compartís un secret amb tu. I en sortir de vegades costa, però d’altres no. Quan estava interpretant el personatge del Cooper malvat estava una mica desitjant deixar-lo allà i tancar aquesta porta. Però en altres moments, quan has acabat la teva feina, també et sents com expulsat del paradís.
Vostè ha participat en pel·lícules i sèries mítiques. Ara mateix on prefereix treballar, a la televisió o al cinema? Hi ha moltes coses a considerar a l’hora d’escollir un paper. Ara mateix valoro més com afectarà aquesta feina la meva família, perquè la meva dona viu a Nova York i el meu fill té només vuit anys. Quan arriba un projecte miro on es rodarà i si m’obliga a estar molt de temps lluny de casa, cosa que fa deu anys ni em plantejava. També hi ha molts altres factors com, sobretot, què puc aportar jo a aquell personatge o a aquell projecte. Twin Peaks desperta moltes passions i moltes teories. No sé si vostè en treu cap. Sí, me’n vaig assabentant força per les xarxes socials. Sobre la versió de fa 25 anys les teories eren més lineals, perquè la majoria tenien a veure amb qui va matar Laura Palmer. Però ara les teories són més aviat sobre què està passant i què passarà. I, en aquest sentit, tot és pura teoria, perquè no es pot saber què passarà. I si penses que s’arribarà a un determinat lloc, tampoc no saps de quina manera s’hi arribarà.
Des de Dune, la primera pel·lícula que va rodar amb Lynch, com ha anat evolucionant la seva relació amb ell? Ha evolucionat molt. Primer, perquè he crescut i he madurat al llarg de tots aquests anys, però també perquè quan ell em va escollir per a
Dune, jo no havia fet mai res en cinema i televisió, només teatre. Era la primera vegada que em posava davant d’una càmera i en aquell moment jo li preguntava absolutament tot. Lynch, molt pacientment, m’anava responent fins que s’atipava i se n’anava. Amb el temps he après a confiar més en els meus instints i a preguntar-li només quan realment és necessari.
“A les escenes surrealistes t’imagines què passarà, però Lynch sempre et sorprèn”