Tots fracassem
Al noi se l’ha de fer passar per l’adreçador, però no es deixa. El noi és cridaner i agressiu, insulta la seva mare, empeny el seu padrastre, trenca dues portes, destrossa part de la vaixella, amenaça de mort al seu propi germà. Això ho he vist en un dels lliuraments d’Hermano mayor (Cuatro, divendres nit), programa que mostra alguna família disfuncional en la qual un fill tiranitza els seus pares sistemàticament.
El programa mostra aquests excessos i després veiem arribar un coach per a casos difícils, amb l’objectiu de fer reflexionar el mosso o la mossa desencaminats. I el desenllaç sol ser tranquil·litzador, la pugna sol acabar bé: el rebel es mostra penedit, pren nota i promet esmenar-se. Final feliç. Menys l’altre dia: el vailet fa fora els pares de la seva pròpia casa, que es veuen obligats a dormir en una pensió, pobres desgraciats.
El coach, que respon per Jero, acaba lluitant amb totes les forces amb el noi, que no desisteix en el seu desvari. Veus les imatges de la brega i notes que a en Jero li ve de gust clavar una pallissa al nano..., però això faria inviable l’emissió de les imatges. I en Jero acaba declarant als teleespectadors, consternat i panteixant, que aquesta vegada ha fracassat, que aquest cas és irresoluble, que no ha estat capaç d’encarrilar aquest galifardeu embogit per la ràbia contra els seus pares.
Aquesta impotència té un efecte dramàtic que fa més atractiva l’emissió (ens preguntem què se’n deu haver fet, d’aquesta família, d’aquests pares). És una paradoxa: Hermano mayor és més atractiu quan fracassa, és millor quan televisa la seva derrota.
Perquè quan el programa té èxit –el noi violent reflexiona i en Jero aconsegueix que es doblegui i s’esmeni– no acabes de creure-t’ho, sospites que és una martingala i que el xaval hi tornarà així que les càmeres es girin.
En canvi, en aquest cas del noi irreductible en la seva bogeria, que rebutja la mediació d’en Jero i l’amenaça de trencar-li la cara, tot és més coherent, amarg, realista. I neguitós.
Quin malestar que et queda divendres a la nit després d’assistir a la crònica d’un fracàs doble: el d’una família i el d’un programa de televisió... Recordo una tarda de fa 35 anys en què m’avorria molt en una aula de la facultat de Dret: per entretenir-me i sortir de l’abaltiment em vaig proposar d’escriure el conte més esgarrifós i repulsiu que pogués. Vaig forçar la meva imaginació fins a visualitzar un jove toxicòman que maltractava cruelment la seva bondadosa, humil i abnegada mare, i al final la pobra dona li deixava anar unes pessetes (anys 80) perquè es comprés la seva dosi de droga.
Ho vaig escriure mentre m’espantava de la meva pròpia imaginació malsana, tement que els déus em castiguessin per fantasiejar amb unes abominacions tan perverses. El que veig cada divendres a la nit a Hermano mayor deixa en ridícul les meves aspiracions transgressores juvenils com a contista. Quin fracàs, també. Fracassa la família, fracassa el programa, fracassa la societat i fracasso jo. Tots fracassem sense parar.
@amelanovela
En Jero no pot fer anar dret el noi esgarriat: declara el fracàs del programa, i això el fa més realista i millora