Muntanyes i refugiats
Després del Lhotse i l’Everest, l’alpinista noruega es prepara per treballar al Sudan del Sud
Comparat amb la solitud de la seva apartada cabana a Noruega, a Vibeke Andrea Sefland el campament base de l’Everest li sembla un bulliciós poble de multituds. Aquesta alpinista va tornar aquest abril al Nepal per enllaçar els cims del Lhotse (8.516 metres) i de l’Everest (8.848 m), un projecte que va veure frustrat el 2015 quan la va sorprendre el terratrèmol que va devastar la regió. En aquesta ocasió va aconseguir el seu objectiu.
“Jo volia fer-ho en 24 hores però a causa del mal temps vaig trigar una setmana. Després del Lhotse, el 16 de maig, vam baixar fins al camp 2, on en Temba, el meu xerpa, i jo vam passar tres nits, abans de pujar al camp 4 per atacar l’Everest”, explica. Les coses es van complicar quan es van assabentar que hi havia dues persones en dificultats, el pakistanès Abdul Jabbar Bhatti i el seu xerpa Sange, als quals van ajudar a descendir fins al C4 i els van proporcionar medicaments. L’Everest es va materialitzar el dia 23.
El relat de la Vibeke transcorre a Kàtmandu, on l’alpinista noruega va respondre a la bateria de preguntes de Billi Bierling, una de les quatre integrants de l’equip que gestiona l’Himalayan Database ,el registre sobre les ascensions a l’Himàlaia. Durant molts anys, un dels rituals de les persones que escalaven al Nepal era citar-se a Kàtmandu amb Elizabeth Hawley per donar compte de les seves incursions en aquestes muntanyes. Si Hawley avalava el seu cim, l’ incloïa a l’Himalayan Database. Però la periodista ja ha complert els 93 anys i són els seus quatre assistents els que realitzen ara aquesta feina.
Amb el Lhotse i l’Everest suma el seu tercer vuit mil; el primer va ser el Manaslu, el 2012. També ha culminat l’Ama Dablam, el Khan Tengri, l’Elbrus, el Denali, l’Aconcagua...
La Vibeke és una dona de muntanya. De petita, la seva mare havia de parar-li els peus cada dos per tres per evitar mals majors. Sempre estava disposada a enfilar-se per on fos, a prop de la casa seva a Kristiansand, al sud de Noruega.
Quan no està d’expedició ni en una missió amb l’ONU, s’instal·la al seu refugi del bosc, a la vall d’Eggedal, una caseta de fusta sense aigua corrent ni electricitat. Encara que tingués cotxe –el va vendre el 2015 per enviar diners a les víctimes del sisme– no podria arribar a la caseta on viu conduint. Només s’hi pot accedir després d’un recorregut de set quilòmetres a peu o en esquís . “Viure a la muntanya no és dur. L’únic problema és la logística. Tenir poques coses em dona molta llibertat, em sento bé, no podria portar una vida convencional com el meu germà o la meva germana. L’aigua la trec d’un riu a 30 minuts caminant, escalfo la casa amb llenya i tinc panells solars per al petit consum elèctric”.
A l’estiu, els entrenaments matinals, de no menys de cinc hores, consisteixen en caminades amb molt pes a l’esquena o en escalades en una paret propera; a l’hivern, esquia i va en raquetes. Després toca anar a buscar aigua i llenya. “Encara que tinc un fogó, quan és possible prefereixo cuinar en una foguera”.
Si té assumptes per atendre a Oslo, s’instal·la en una tenda de campanya a prop de l’aeroport de la capital i a 500 metres d’un campament militar, on utilitza la cuina, renta la roba, carrega el mòbil i aprofita per pujar al seu rocòdrom.
L’altre escenari en el qual es mou és el de països immersos en conflictes bèl·lics: de l’Afganistan a Síria, el Txad, el Líban, Darfur, l’Iraq...amb els cascos blaus de les Nacions Unides. “La meva especialitat és l’organització d’hospitals i d’equips mèdics. A finals d’agost vaig al Sudan del Sud per treballar amb refugiats”, detalla.
La seva última missió amb aquest cos va ser a Síria, el 2015, any que es va agafar una excedència per ajudar les poblacions dels districtes de Sindupalchowk i Nuwacot, devastats
“Viure amb poc, sense aigua corrent, sense electricitat, no és dur, em dona llibertat”
pel terratrèmol. “El 2016 vaig començar a fer conferències per recaptar fons, que ens van permetre reconstruir sis escoles, dos centres de salut i quatre pobles; he donat suport a quatre orfenats i un taller per formar dones vulnerables”.
La seva mare, explica, continua patint, té por del que pugui passar-li a més de 8.000 metres o a la seva cabana del bosc, encara que sap que no podria ser feliç de cap altra manera. La Vibeke se sent segura en aquest reducte en plena natura, i més després d’haver viscut situacions límit, en les quals la fam i la violència marquen el dia a dia de milers de persones. Al Sudan del Sud, la seva pròxima destinació, sis milions d’habitants pateixen inseguretat alimentària. I el 25 d’abril del 2015, el dia del primer terratrèmol al Nepal, ella avançava cap al camp 2 de l’Everest quan va sentir l’inquietant estrèpit provocat per grans allaus. La terra va tremolar. La Vibeke i els seus companys no sabien res del sisme, que havia causat la mort d’una vintena de persones al campament base, fins que els van informar per ràdio de la tragèdia quan van arribar al C2. Allà van romandre dos dies racionant els aliments i les bateries. Quan van baixar van presenciar la destrucció. En tot el país van morir prop de 9.000 persones.
Dos anys després, aquesta primavera passada el camp base ha tornat a funcionar amb plena normalitat, amb centenars d’alpinistes ansiosos de trepitjar el sostre del món.