La dona malvada i el rocker innocent
El reconeixement de Yoko Ono com a coautora d’‘Imagine’ corregeix, en part, el relat misogin de l’època daurada del rock. Altres contribuents a la glòria del gènere, com Anita Pallenberg, no han estat reivindicades fins que no han mort
L’aparició de la figura de la femme fatale en la iconografia moderna se situa, segons algunes fonts, a la darreria del segle XIX. La investigadora Erika Bornay la vincula als primers moviments feministes i a l’aparició, a les ciutats, d’un nou col·lectiu laboral, el de les dones obreres.
Al seu llibre Las hijas de Lilith (Cátedra), Bornay suggereix que el context de pura misogínia en el qual sorgiria la imatge de la dona fatal el configuren una sèrie de factors: el temor de l’home al nou paper de la dona als centres de treball; l’alarma davant les incipients feministes; l’augment del nombre de prostitutes per la gran depressió econòmica; la por de les malalties venèries i la influència de pensadors com Schopenhauer o Nietzsche, autèntics retrògrads en qüestions de gènere.
Però la vigència en les manifestacions culturals d’aquesta nova dona cridada a arruïnar la reputació de l’home no es va limitar a l’esmentada època de canvis socials. Encunyada per audaços artistes plàstics com Rossetti, Moreau, Munch, Klimt o Von Stuck, la nova figura diabòlica es va incrustar, ja per sempre, en el subconscient col·lectiu. La literatura es va sumar amb entusiasme a la nova tendència (ho veiem en Wedekind i la seva irresistible Lulú), i el cinema en recolliria aviat el testimoni. Havia nascut un referent cultural molt suggeridor, malgrat que des de ben aviat es va intuir que, de tan poderós, acabaria ocultant altres representacions de la dona no basades necessàriament en la seva capacitat de jugar amb el desig masculí.
Lluny de corregir-se, la tendència es va accentuar amb la irrupció del rock i les seves cultures associades. Aviat es va definir l’estereotip. Al voltant de grups com els Rolling Stones o els Beatles només hi havia dues classes possibles de dona: les càndides fans que es desfeien davant els seus ídols o les vampiresses que els apartaven del bon camí.
En el cas dels quatre de Liverpool, aquest paper el va monopolitzar Yoko
Ono, a qui molts encara veuen com la vídua negra causant de la ruptura del grup (una opinió desmentida per recents treballs documentals, que ens mostren una banda formada per egos incompatibles). Ha calgut esperar molts anys fins que grans museus com el MoMa han reivindicat l’obra de l’artista i performer japonesa, un exemple de transgressió i de capacitat d’avançar-se al seu temps.
Però no ha estat fins la setmana passada quan s’ha reconegut la seva aportació a la història del rock, arran de l’admissió, per part de la National Music Publishers Association de Nova York ,que Ono és coautora, –junt amb John Lennon– del tema Imagine, un dels monuments del gènere. En qualsevol cas, Yoko Ono ha tingut més sort que altres dones que també van orbitar al voltant de les estrelles del rock. Vegem si no el cas d’Anita Pallenberg, que en els anys seixanta i setanta es va relacionar amb els stones Brian Jones, Keith Richards y Mick
Jagger. No ha estat fins a la seva recent mort que s’ha corregit la imatge que teníem d’ella com una groupie que incitava als pobres nois a drogar-se entre bastidors. Gràcies a alguns obituaris publicats en els últims dies hem constatat, per fi, que aquesta dona, que va ser icona de la moda i que va mantenir amistat amb personatges com Federico Fellini o Andy Warhol, va ser també la responsable d’introduir el grup en els ambients culturals de Londres, així com de donar-li aquest look extravagant que tan bé defineix a ses satàniques majestats.
També haurà d’esperar a la seva mort Marianne Faithfull perquè es reconegui el seu paper com a inspiradora dels millors moments creatius del grup, o continuarà estigmatitzada com la dona enxampada nua en l’orgia de sexe i drogues que va acabar amb Jagger i Richards detinguts el 1967? Possiblement, la influència més diabòlica que ha exercit Faithfull sobre els Stones va ser recomanar a Jagger la lectura de Mestre i Margarida, la novel·la de Bulgakov que va servir d’inspiració per a Sympathy for the Devil.
mmolina@lavanguardia.es / @miquelmolina