Coneixent Valverde
Les formes suaus del nou entrenador han caigut bé en un club estressat
El Barça és un club estressat. Fa tant de temps que està així que es corre el risc de pensar que és aquest el seu estat natural. La seva grandesa és alhora la seva misèria. L’entitat conviu en paral·lel a un vocabulari impropi d’un club esportiu: crisi institucional, judicialització, moció (presumpta) de censura, Ebitda, ràtio, fons d’armari, Dircom, model, estil, fundació... Potser per això l’arribada d’Ernesto Valverde, l’home de qui depèn en realitat l’èxit del Barça o el sorollós triomf de tot això, ha provocat un entusiasme contingut en totes aquelles persones dels diferents departaments que hi han mantingut algun contacte.
Valverde fuig de l’estrès, almenys aconsegueix transmetre aquesta imatge. Les seves formes són suaus, i això és novetat en un club conegut com “el monstre” per alguns dels seus empleats, habitants d’un petit món en què abunden les guerres internes. El nou entrenador, per contra, no és d’utilitzar els colzes. Ha despatxat ja amb el president Josep Maria Bartomeu, amb el secretari tècnic Robert Fernández (ho fa diàriament a través del telèfon) i amb diversos executius (sobretot amb Albert Soler), i la percepció és semblant en tots els interlocutors. Som, expliquen, davant d’una persona serena i reflexiva, que pensa molt les coses abans de prendre la paraula i l’aparent fragilitat de la qual no es correspon amb una personalitat dèbil, sinó amb una de fortes conviccions.
El nou inquilí de la banqueta del Camp Nou coneix els moviments que s’estan fent per reforçar la seva plantilla, les baixes que s’estan negociant, així com els detalls de la gira que el seu equip farà pels EUA. De moment no s’ha posat a la defensiva i busca el consens abans de decidir-se, característiques que l’eleven com a “home de club”, descripció molt celebrada en l’àmbit intern en contraposició amb el to aspre del seu predecessor. Òbviament qualsevol persona del club preguntada pel palmarès que deixa Luis Enrique firmaria a cegues que Valverde sigui capaç d’acostar-s’hi, però de moment pot celebrar (no ho farà pas perquè no val per a res) aquesta anecdòtica victòria. Valverde no sintonitza especialment amb els elements accessoris del nou futbol, es diguin màrqueting, publicitat o globalització (de la marca Barça), però entén que és un peatge que ha de pagar com a part inherent del seu càrrec. “És conscient que ve a ser entrenador i sap perfectament que la paraula transició al Barça no existeix”, comenta un executiu.
També es destaca de Valverde el seu profund coneixement de la institució, no només per haver-ne defensat els colors com a jugador dues temporades (1988-1990), sinó perquè s’ha amarat d’informació acudint recentment a fonts fiables. Amic de Pep Guardiola, l’exentrenador de l’Athletic ha volgut conèixer l’opinió del de Santpedor, veu autoritzada per escanejar el que li espera al tècnic extremeny, tant per la seva experiència com a jugador com per la d’entrenador d’èxit. Hi ha hagut altres consultes: de cap
LA INFORMACIÓ Parla diàriament amb Robert Fernández i s’ha amarat del club amb ‘assessors’ com Guardiola
altra manera no s’entén l’alt nivell de coneixement (segons comenten els qui el tracten aquests dies) de la idiosincràsia del club blaugrana.
Reservat respecte a la protecció de la intimitat de la seva família (està casat i té tres fills), totes les aficions no futboleres de Valverde condueixen a pensar en una persona de caràcter introspectiu. Culte, la seva devoció per la literatura va arrencar ja en la seva època de futbolista, una raresa que ha continuat conreant fins avui, i ha entaulat amistats amb autors com ara David Trueba, amb qui, òbviament, també ha compartit alguna xerrada parlant-li ja de la seva nova aventura al Barça. Segurament donarà per a un llibre futur. També trencava tabús en aquells vestidors dels anys vuitanta i noranta perquè s’acompanyava d’una càmera. La seva afició a la fotografia ha crescut amb els anys: fins i tot n’ha publicat llibres i n’ha organitzat exposicions. Li agraden també els escacs i el ciclisme, disciplines, totes dues, que conviden a desafiar-se amb un mateix.
En canvi, no és gaire fan de la premsa, en concret de l’especialitzada, que diu que no segueix gaire, sense que això afecti la seva amabilitat en el tracte amb els periodistes. Quant a la seva imatge, connecta poc amb la tendència d’alguns dels seus col·legues de professió per la roba de marca. Els seus gustos en aquest sentit són senzills des de sempre.
Sigui quin sigui el focus o l’enquadrament, la fotografia de Valverde torna el retrat d’un tipus senzill.
LA PERSONALITAT Gelós de la seva intimitat, aficions com ara els escacs, la fotografia i el ciclisme descriuen un home reflexiu