La incertesa de la política mundial

Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, es confiava que els Jocs de Barcelona fossin els de la reunificació de l’olimpisme. Enrere quedaven els boicots a Moscou’80 i Los Angeles’84. Però la situació política mundial era complicada. En primer lloc, per la guerra en un país molt pròxim, a Iugoslàvia. En segon, per la fragilitat de la pau assolida després de molts anys a Sud-àfrica. Així, el Congrés Nacional Africà, encapçalat per Nelson Mandela i l’arquebisbe Desmund Tutu, premi Nobel de la Pau el 1984, havien demanat l’exclusió de Sud-àfrica dels Jocs de Barcelona després de la matança de 39 persones als voltants de la ciutat de Johannesburg. Josep Miquel Abad, conseller delegat del COOB, feia una anàlisi de la situació en una entrevista d’Enric Juliana. L’activitat al comitè organitzador era frenètica, amb el dubte –d’altra banda inevitable– de si la gent destinada a solucionar els problemes sabria resoldre’ls amb eficàcia. Però no tot eren notícies negatives. El recorregut de la flama olímpica per Catalunya havia estat un gran èxit i la seva presència per la resta de la geografia espanyola també aixecava un gran entusiasme per part de les diferents poblacions que visitava. “Per nosaltres –resumia Abad-, els Jocs van començar ahir amb l’obertura de la vila de premsa de la Vall d’Hebron. Comencem a percebre la sensació que el món ens està observant”. I Sud-àfrica? Finalment va ser a Barcelona amb 93 esportistes i fins i tot Nelson Mandela va visitar la capital catalana.