“Europa hauria d’apujar la seva meta d’inflació”
Thomas Palley, autor de ‘From financial crisis to stagnation’
El keynesià Thomas Palley és un dels cervells econòmics de l’esquerra demòcrata i dels teòrics del think tank New America Foundation, a més d’economista en cap de la comissió Estats Units-Xina. El seu llibre From financial crisis to stagnation (De la crisi financera a l’estancament), editat per Cambridge University Press, és una crítica demolidora a l’ortodòxia.
Som en un punt d’inflexió ideològic amb la retòrica antiglo-balització de Trump, el Brexit... i l’FMI fa la sensació que vol defensar les seves posicions en àrees com el comerç i la inversió liberalitzada. L’FMI és una institució difícil de desxifrar. Té tres cares diferents. La cara política, la de Christine Lagarde. Després és la investigació macroeconòmica. I els equips a cada país. No hi ha gairebé sintonia entre elles. El departament d’investigació està disposat a allunyarse bastant de l’ortodòxia en àrees com controls de capital o la desigualtat i la seva relació amb el creixement, fet que serveix com a matalàs a la institució en el debat públic. Però si les seves idees arriben als equips que elaboren els programes in situ com a Grècia és una altra cosa. Aquests equips són els mes retrògrads. Estan ancorats en el passat neoliberal ortodox. La majoria de països estan forçats a fer ajustos estructurals malgrat el que digui el departament d’investigació.
Trump canviarà la relació amb les institucions multilaterals i els acords comercials? Trump és en deu llocs alhora. No té una visió més enllà d’acumular la seva pròpia riquesa. Però té intuïció i sap que la gent està farta i iracunda. És absurd que un milionari surfegi en aquest moment populista, però és així. Hi ha contradicció entre els seus interessos econòmics i polítics. La retòrica contra l’FMI i les altres institucions multilaterals crec que no té gaire substància perquè els interessos econòmics de Trump i els seus aliats han estat ben atesos per l’FMI. Defensarà la globalització tret que hi hagi fortes pressions des de baix. Ja s’ha fet enrere en les seves crítiques a la Xina per la manipulació de la divisa. Gran part de les multinacionals dels Estats Units es beneficien de la infravaloració de la taxa de canvi, i el compromís de revisar el tractat de Lliure Comerç amb Mèxic no sembla que sigui més que maquillatge. Cal entendre això com un circ més que un veritable rebuig del model liberal. En polítiques de l’àmbit nacional Trump és desvergonyidament neoliberal.
Però sembla que emergeix un nacionalisme econòmic tant a Europa com als EUA respecte a un electorat que se sent defraudat per la globalització. Aquest és un moment populista, sens dubte. I no ho dic en un sentit despectiu. Els mitjans mainstream qualifiquen el populisme com un perill. Però és una expressió del descontentament i de la ira popular que crec que està perfectament justificat. El problema és en quin sentit anirà.
És possible convertir la zona euro en una àrea en la qual es pugui adoptar polítiques d’expansió d’ocupació i creixement?
Crec que caldria fer un federalisme fiscal, però això no és factible en aquests moments. I és contraproduent plantejar-ho per la resistència política. És molt difícil aconseguir suport a les transferències d’un país a l’altre a la zona euro. El que cal arreglar és l’euro, que no és el mateix que la zona euro.
De quina manera?
L’euro és la divisa i les decisions del disseny del sistema monetari estan perjudicant el rendiment macroeconòmic de la zona euro. Però es pot arreglar. El sistema monetari europeu es va dissenyar sota una sèrie de premisses neoliberals que ja estan desacreditades. Crec que cal establir una unió de finançament en la qual una autoritat financera tindria capacitat per emetre bons. Això donaria espai fiscal als països. Cal buscar una obligació que no requereixi subvencions de països com Alemanya. Els alemanys no admeten transferències des d’un contribuent alemany a un contribuent italià. La solució és emetre deute i repartir-lo entre els països de la zona euro. Un país podria recomprar-lo o utilitzar-lo segons les seves necessitats. Seria un finançament creatiu que facilitaria espai fiscal a un país però sense subsidiar-lo mitjançant transferències.
I en política monetària?
Cal apujar la meta d’inflació del Banc Central Europeu per sobre del 2% fins al 3% o fins i tot el 5%. Si s’aconsegueix reactivar l’economia es pot generar suport a la unió fiscal. Espanya pot estar en una recuperació, però la zona globalment continuarà amb un rendiment per sota de les seves possibilitats.
DONALD TRUMP “No té una visió més enllà d’acumular la seva pròpia riquesa, però té intuïció” L’EURO “El sistema monetari es va dissenyar amb bases neoliberals que estan desacreditades”