Tempesta sobre Barcelona
É s poc recomanable atribuir a una única causa o explicació el dramàtic problema d’habitatge, en el sentit més ampli –des del preu dels lloguers fins a la invasió turística–, que tortura la ciutat de Barcelona. Una part significativa de la població de la ciutat, i cada vegada més de segments de la seva corona metropolitana, sent que està perdent l’accés a un habitatge digne i tem veure’s desplaçada lluny del seu barri o del seu centre de treball.
La mànega de la globalització ha posat des de fa anys el seu punt de mira sobre la capital catalana. Les xifres de visitants i d’inversions vinculades o derivades del turisme i l’immobiliari han assolit el punt de saturació i reclamen un canvi en la gestió política de la ciutat.
Als efectes més negatius de ser al mapa s’hi sumen altres problemes àmpliament analitzats per economistes i experts, com ara l’escassa oferta d’habitatge en una ciutat geogràficament delimitada, el reduït parc de lloguer o la incertesa legal dels propietaris que lloguen (també sobre els que no ho fan). La recuperació econòmica, amb l’augment de l’ocupació, hauria elevat també la demanda dels residents habituals a la ciutat, una pressió sobre els preus immobiliaris.
Caldria afegir que les elits locals, en línia amb el que passa globalment i seguint l’empremta dels fons i inversors internacionals que desembarquen a la ciutat, s’allunyen de les activitats econòmiques clàssiques per refugiar-se en la pedra, de què al seu torn volen assegurar-ne la rendibilitat apostant per més pressió turística, base de l’increment de la demanda futura. Però així mateix hi ha causes vinculades amb la crisi econòmica i la recepta aplicada per recuperar el camí del creixement.
Primer, l’anomenada devaluació competitiva, eufemisme que significa que la recuperació s’ha d’assentar sobre una reducció de costos interns per fer més competitives les exportacions.
El turisme i els serveis formen part del paquet, ja que la seva demanda també és exterior, malgrat que es consumeixi a l’interior. Els seus efectes encara són motiu de controvèrsia entre els experts. Però hi ha certa coincidència a assenyalar que l’activitat turística ha estat una de les que més ha aplicat aquesta medicina de reducció de costos per obtenir més beneficis.
Segons les dades del servei estadístic de l’Ajuntament de Barcelona, el salari anual mitjà el 2015 a la ciutat de Barcelona era 417 euros superior al del 2010, però 109 euros per sota del que regia el 2011. Tot i això, en el cas dels treballadors de l’hostaleria, la mateixa comparació llança un saldo gairebé idèntic però dolorosament invertit, 409 euros menys a l’any entre el 2010 i el 2015. En termes de cost laboral, la mateixa font recull que el 2016 la mitjana anual general a la ciutat estava encara 42 euros mensuals per sota del 2011. El salari mensual al sector és ara d’uns 1.240 euros bruts, pagues incloses. Kellys al marge.
En aquell mateix període el sector turístic ha fet un salt espectacular, passant a ocupar directament, només en l’epígraf hostaleria, sense incloure altres sectors directament vinculats, més de 73.000 persones, el 8,1% dels afiliats a la Seguretat Social de la ciutat i gairebé 14.000 més que el 2012.
Durant aquests anys, com a conseqüència de la caiguda de la demanda interna dels residents habituals, delmats per l’atur i pressionats per la devaluació salarial, l’economia local ha atès preferentment el visitant exterior, atret per una combinació de baix cost de vida i un entorn confortable, amb aparadors luxosos i alta gastronomia. El tradicional comerç barceloní dequeia, deixant cràters comercials ben visibles encara avui en part de la ciutat, mentre que el glamurós passeig de Gràcia s’abocava al turista, allunyant-se del tafaner i poc solvent passejant barceloní. Aquest procés l’han viscut, però de manera més gradual, altres urbs que, a més, no tenien el pòsit industrial i menestral de Barcelona.
Aquesta dinàmica s’ha traslladat a l’habitatge. A més de l’especulador financer, global i local, unes deprimides classes mitjanes, també populars, obtenen del lloguer turístic uns ingressos que ja no arriben ni del comerç ni de la indústria. Alhora, una part rellevant, afortunadament no tota, de la nova ocupació que es genera a la ciutat, filla de la devaluació interna, cobra salaris insuportablement baixos amb què amb prou feines arriba per als seus mínims vitals. I contempla impotent com turistes, professionals emergents de mig món i acabalats inversors de la ciutat i del globus agreugen les seves penes oferint fortunes per comprar o llogar els seus habitatges, mentre que les estadístiques asseguren que la inflació és negativa. Les rendes immobiliàries, els propietaris, són els beneficiaris del boom barceloní.
Aquest fenomen, com ha explicat l’economista Miquel Puig en aquestes mateixes pàgines, es fonamenta en gran part sobre la venda de la ciutat, de la seva cultura, de la seva activitat, del seu paisatge social, a un preu molt per sota del seu cost. El benefici d’uns el paga tota la societat. És com el d’Airbnb, però a una escala molt més gran, la de la gran ciutat. L’empresa no es responsabilitza de res; però, com lamentablement experimentem, això no significa que els costos no existeixin. Simplement, els paguen altres. La resta de la societat .
La ciutat viu la tensió entre la demanda de la inversió i l’ocupació que crea la devaluació salarial