Or europeu per al bàsquet femení
Espanya aconsegueix el tercer or en un Eurobàsquet, tots contra França
El 2012, Lucas Mondelo, que acabava de començar al capdavant de la selecció espanyola de bàsquet, va acceptar també l’oferta del Shanxi Xing Rui Flame xinès a la recerca de nous reptes. Ja havia aconseguit tots els títols possibles amb el Perfumerias Avenida i sempre li han atret els reptes. En el seu viatge al gegant asiàtic, acompanyat pel seu inseparable César Rupérez, que també fa d’assistent amb Espanya, es va adaptar a situacions impensables a Europa, però va exercir els mateixos mètodes que utilitza amb l’equip nacional: una defensa espectacular sobre la millor jugadora del Zheijang, l’australiana Cambage, va donar el títol al Shanxi Xing, acabat d’ascendir. A Praga, Meesseman i Wauters, les dues pivots que van situar Bèlgica a les semifinals, van ser fulminades per Lyttle i Nicholls amb la mateixa precisió que la nord-americana Moore va apartar del títol Cambage fa quatre anys. A França li va passar el mateix a la final. Ciak, una dels seus referents ofensius sota els cèrcols –la pivot juga al Dynamo Kurks, campió de l’Eurolliga, a les ordres de Mondelo–, va passar sense pena ni glòria per la final, igual que Miyem. De fet, tot el bloc de Valerie Garnier es va desintegrar completament contra una Espanya que va reservar per a l’últim partit la millor de les seves exhibicions.
L’èxit del bàsquet femení espanyol no té parangó. És fruit de la feina, de l’esforç col·lectiu i de la passió amb què cada peça de l’engranatge executa la tasca que li ha estat encomanada. Només així és possible guanyar tantes medalles –10 en 14 anys–, amb especial menció a les últimes temporades en què Espanya ha encadenat l’or de l’Eurobàsquet del 2013 amb les plates del Mundial 2014 i els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016, i el bronze del 2015. Ahir, a la capital de la República Txeca, Mondelo i les seves jugadores van tornar a pujar a dalt de tot del podi amb un equip que transmet qualitat i caràcter.
Espanya ja acumula tres medalles d’or a l’Eurobàsquet (1993, 2013 i 2017), sempre contra França a la final. A Praga hi havia ganes de superar les franceses, que van guanyar un amistós abans del torneig
ALBA TORRENS La mallorquina, amb 18 punts, 3 rebots i 2 assistències a la final, va ser designada MVP del torneig
txec i, a més, havien eliminat les espanyoles a les semifinals de fa dos anys. I tot i que s’esperava un matx complicat contra un rival molt físic, només en el primer quart hi va haver una mica d’emoció (21-18). Després, la defensa espanyola va ofegar les idees de França, que va iniciar el segon i tercer quart de la mateixa manera, amb 2 punts en els primers cinc minuts. Únicament la veterana Dumerc, que va tenir el consol de sortir vencedora en el seu duel contra Palau, i Tchatchouang van aportar alguna cosa a nivell personal, mentre que Espanya va funcionar sempre com un bloc. Alba Torrens (10 punts en els primers 10 minuts i 18 al final) va mantenir un nivell impressionant –va ser designada MVP– i Sancho Lyttle va acabar com a màxima anotadora (19 i 8 rebots). Però totes van sumar, com sempre: Creu amb la seva velocitat (12 p), Xargay amb la seva regularitat (8 p), Nicholls amb la seva lluita (7 r), Palau i Domínguez amb la seva intel·ligent direcció i Gil amb la seva eficàcia per reemplaçar les pivots titulessis.
I Mondelo va acabar traient totes les jugadores a la pista de l’O2 Arena de Praga perquè sentissin el que és ser campiones. Millor, impossible.
LA MILLOR DEFENSA A França li va passar el mateix que a tots els equips anteriors: Espanya va aniquilar les seves virtuts