El valor de l’editorial del diari

L’editorial és l’únic moment de pausa que es permet un diari. És el que pensa el diari, malgrat que no sigui un ésser viu. Però, com a tal, defensa uns valors i assumeix unes responsabilitats. L’editorial és el resultat del pacte quotidià entre l’editor i els lectors, que té les millors plomes del mitjà per donar-li forma. Hi va haver un temps en què internet no existia –o encara no resultava rellevant– que un consell de savis es reunia dilluns, discutia durant hores i es distribuïa els editorials de la setmana. A La Vanguardia, i a la premsa de qualitat en general. Però en els nostres dies, tot és immediat. Ho sabem tot a l’instant. I gràcies a les xarxes socials, tothom sentencia en minieditorials de 140 espais, carregats d’adrenalina. Sovint, simplement de ressentiment. Per això als diaris seriosos, tot i que no disposem del marge d’abans, encara ens donem un temps de reflexió. La cúpula del diari fa l’esbós del que cal dir dels grans assumptes. Els editorials són del dia, com el bon peix. I és en ells que el lector troba el pensament del diari. Sempre ofereixen una mirada analítica al present, sense oblidar d’on venim i on anem.

The New York Times ha publicat un editorial sobre Catalunya que no ha passat desapercebut, encara que s’ha sobredimensionat en terres catalanes i s’ha menyspreat en excés a la capital d’Espanya. L’editorial propugnava validar el referèndum i considerava alhora que el millor per a Espanya era el no a la independència. Però, per damunt de tot, l’editorial convidava el Govern central a atorgar a Catalunya un tracte econòmic millor i a negociar de bona fe amb els líders catalans per trobar una solució política abans que confiar en una interpretació restrictiva de la Constitució per part dels tribunals. I aquesta és una idea que la línia editorial de La Vanguàrdia també defensa. Els vells diaris tenen mala salut de ferro i unes quantes idees per al debat.