Jeremy Corbyn
LÍDER DEL PARTIT LABORISTA
El líder del Partit Laborista britànic, Jeremy Corbyn, a qui la premier Theresa May pretenia esclafar electoralment el 8 de juny, li ha acabat guanyant la partida en popularitat. Corbyn va ser aclamat al festival de Glastonbury.
En una altra vida, si cregués en la reencarnació, Theresa May voldria ser Jeremy Corbyn, aclamada pels joves com un vell rocker i elevada als altars ni més ni menys que al festival de Glastonbury. L’home que fins fa poc menyspreava, a qui pensava humiliar i liquidar en unes eleccions anticipades que va convocar precisament per això, el bufó de la cort de Westminster, és ara el polític de moda, capaç de connectar amb milions de votants fins ara desinteressats, el portaveu d’una generació.
Mentre a Downing Street Theresa May feia tot el possible per digerir les humiliacions de què havia estat objecte a mitja setmana a Brussel·les, procurava concloure la coalició informal amb els conservadors ultrareligiosos del DUP nord-irlandès, ultimava el pla que presentarà avui per garantir l’estatus dels tres milions llargs de ciutadans d’altres països de la UE que resideixen al Regne Unit, i en general mirava a dreta i esquerra, endavant i endarrere per assegurarse que els membres del seu propi partit no li preparaven cap emboscada, Jeremy pujava a un dels escenaris de Glastonbury per ser victorejat com l’home del moment. No com el guanyador tècnic de les eleccions, però sí el guanyador polític i moral. La seva prioritat va ser sempre donar veu als que no en tenien, als marginats, i Déu-n’hi-do com ho ha aconseguit.
Amb un abillament juvenil –camisa blava, moderneta, per sobre dels pantalons–, el líder laborista va saludar amb el braç aixecat a la mateixa multitud que poc abans
havia estat ballant al so de Seven nation army i les cançons de Craig David. Oooh, Jeremy Corbyn, oooh Jeremy Corbyn, el van victorejar milers de persones, en el que s’ha convertit en el crit de guerra de l’actual edició del festival de Glastonbury, habitualment enfonsat en el fang de les pluges primaverals, però que aquest any ha estat agraciat amb una inesperada bonança climàtica.
Al mateix podi on han pujat els grups Radiohead, Chic i The White Stripes, Laura Marling i Barry Gibb (l’últim supervivent dels Bee Gees, dos anys més gran que Corbyn), el polític d’esquerres va formular un dels seus habituals discursos de campanya que té completament interioritzats. “Necessitem crear un món diferent –va dir enmig dels aplaudiments–, en què la democràcia sigui de veritat i no només un concepte que es repeteix mecànicament, on els drets humans siguin respectats de veritat, on hi hagi pau de veritat i justícia de veritat, en què es combati la clamorosa i cada vegada més gran desigualtat entre els rics que ho tenen tot i els pobres que no tenen gairebé res, en què no hi hagi sexisme, ni homofòbia ni cap tipus de discriminació, i donem als refugiats i asilats polítics el suport que necessiten després de fugir de l’amenaça i el perill per construirse un futur millor”.
En una multitud de desenes de milers d’individus, per juvenil que sigui (i també hi havia avis amants del rock), els focus de dissidència són inevitables. De manera que Corbyn es va emportar alguna esbroncada de votants conservadors, immediatament ofegada per la seva aclaparadora majoria d’admiradors, i alguns membres del públic van fer-se enrere per no haver de sentir el sermó del profeta del Labour, un marxista que no ha renunciat mai a les seves conviccions, pacifista, republicà, contrari a les armes nuclears i a l’ús indiscriminat de la violència per part de l’Estat, partidari del desarmament unilateral del Regne Unit, de pujar els impostos als privilegiats i posar fi a les retallades i l’austeritat, que ha incorporat al seu discurs el nombre mínim de concessions perquè el partit no es parteixi per la meitat entre els seus partidaris i els que encara enyoren el centrisme i la tercera via liderada per Tony Blair.
Ni els més vells no recorden que el nom d’un polític fos aclamat a Glastonbury. Sens dubte no els de Margaret Thatcher, ni Blair, ni Gordon Brown. Sí dels laboristes Clive Lewis, Tom Watson, Ed Balls, Yvette Cooper i l’actual ministre d’Economia a l’ombra i braç dret de Corbyn, John McDonnell, conegut com el “canceller del poble”. Ed Eavis, l’organitzador del festival, va preparar el terreny a l’adoració de Jeremy després de donar-li les gràcies “per mobilitzar i fer creure milions de joves en la política, per la seva autenticitat, pel seu sentit de la justícia i el canvi social, per haver posat finalment sobre la taula els temes pels quals molts dels que som aquí fa quaranta anys que lluitem, i sobretot per haver humiliat Theresa May”. Oooh Jeremy Corbyn, oooh Jeremy Corbyn, van respondre les masses. “Un respecte per a Jeremy”, va proclamar Craig David. “A reveure, Theresa May, i no t’oblidis de tancar la porta i apagar el llum quan te’n vagis”, van dir a l’escenari, enmig del deliri general del públic, els integrants de Radiohead. Fins fa poc, la primera ministra preguntava al seu mirallet màgic si hi havia algú més guapo que ella, i la resposta era que no. Avui la resposta és que sí, un home anomenat Corbyn.
Alguns dels cantants pop i rock més populars del moment pregonen la seva admiració per Corbyn