Distopia turística
Pablo Tusset torna a la càrrega amb una accelerada novel·la en què Barcelona està presa pels turistes i dos japonesos causen estralls
Sakamura y los turistas sin karma, la nova novel·la de Pablo Tusset, presenta una Barcelona dominada pels turistes on fins i tot els noms dels carrers i de les poblacions properes han canviat perquè sonin familiars i simpàtics als visitants.
Tot Barcelona (bé, ara es diu Barna City) està dominada pels turistes. Els noms dels carrers han canviat perquè sonin familiars i simpàtics als visitants (passeig Elvis King, carrer Bruce Springsteen, el barri de la Warner Bros...), així com els de les poblacions veïnes (Sant Xavier Cugat, Bellvitge Town, Hospitalet DF, Vidrera Valley, etc.). La Sagrada Família s’ha transformat en un parc aquàtic, ja que han aparegut uns plànols que revelen que aquesta era la intenció de Tony Gaudí. En aquest recés de pau i prosperitat, de sobte, dos turistes japonesos comencen a agredir nens i vells. A mesura que les imatges de les seves malifetes comencen a circular per les xarxes socials i convertir-se en tendència, s’estén la xenofòbia cap als visitants nipons, que es veuen obligats a refugiar-se als hotels. No és estrany que les autoritats mobilitzin de nou el mestre zen Takeshi Sakamura, ja octogenari, perquè ajudi a resoldre el cas.
Aquest és el plantejament de Sakamura y los turistas sin karma (Destino), la nova novel·la de Pablo Tusset (Barcelona, 1965), l’home que, amb el seu debut literari, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, va fer saltar la banca el 2001, convertint-se en un fenomen –amb pel·lícula inclosa– malgrat que les seves obres següents van tenir una acollida més discreta. Ara, Tusset recupera el protagonista de Sakamura, Corrales y los muertos rientes (2006) en un univers de frikis de la informàtica farcit de hackers, androides que volen ser humans i, tal com hem dit, milers de turistes.
Els androides amb aspecte de japonès es distingeixen dels humans per una cosa: no tenen sexe, ni tan sols els òrgans externs. “Aprenen per imitació, veient pel·lícules, i s’adonen que hi ha una cosa que els falta: a l’entrecuix els han posat el botó d’apagat en comptes del penis. La reflexió és que si volem que els robots siguin humans els haurem de dotar de sexe: és difícil entendre la humanitat sense això. D’altra banda, els humans també ens anem dessexualitzant”.
Sakamura és capaç de detectar els turistes que no tenen karma, els robots camuflats. Tusset no milita contra el turisme, “que ens porta moltes coses bones, com ara els diners o un contacte amb el món que si no perdríem... l’aspecte negatiu és que fan pujar el preu de l’habitatge”.
Aquesta obra esbojarrada pot veure’s com una paròdia de la ciència-ficció, la novel·la policíaca, la distopia i, fins i tot, l’autoficció, ja que hi apareix el mateix Tusset. “Ara –opina– s’escriuen novel·les sobre el fet que l’autor s’ha trencat la clavícula”. I aborda temes com la postveritat i les xarxes socials. “Un té la intenció de realitzar una obra innòcua, però sempre s’hi colen coses que satisfan el lector que hi busca una mica més”, diu.
La Lilith és una hacker amb caputxa i reminiscències de Lisbeth Salander. Hi ha molts elements tecnològics, com el web fosc, la singularitat –“l’estadi en què la intel·ligència artificial superarà la humana”– o la vall inquietant, “una corba que descriu com, a mesura que un robot es va assemblant a un humà, cada vegada fa més por”. Tot això en un to com, diguem-ne, “d’humor hispànic més aviat tronat”.
En la trama s’expandeix l’odi als asiàtics. “Segons el que digui Twitter cada setmana, hi ha coses, o costums, o persones que es converteixen en horribles: els pot passar als japonesos... o a qualsevol de nosaltres”. Un món en què les xarxes socials són el cim de la jerarquia social: “Valen com a documents oficials, serveixen per buscar feina, informar els mitjans, la policia...”.
El llenguatge confús i sentenciós de Sakamura és una peculiar troballa lèxica. “Els diàlegs han de fer-lo semblar ximple –aclareix Tusset–: els altres no l’entenen, però el lector sí”. Exemples: “Persona japonès no parla tanta bellesa”; “bona tarda de mànigues verdes”; “pastor alemany olora molta pista; gat amb ull groc fa olor res de res”.
Tusset, quan va publicar la seva primera novel·la, no es deixava ni tan sols fer-se fotos. Fins i tot va desaparèixer: se’n va anar deu anys al camp i va exercir oficis com a cambrer o empleat d’escorxador... per després tornar a escriure, com diria Sakamura, “molta mentida d’invenció fantàstica”.
La Sagrada Família s’ha convertit en un parc aquàtic i els carrers es bategen amb noms de famosos globals