Trump és sostenible?
Fa una setmana es van complir cinc mesos d’ençà que va prendre possessió i Donald J. Trump va proclamar que era el president que més coses havia fet des de Franklin Delano Roosevelt. Literalment pot ser que tingui raó: de coses n’ha fet, però és difícil trobar un precedent històric d’aquests cinc mesos tan alarmant i tan decebedor alhora. Ni una setmana sense escàndol, gairebé ni un dia sense un tuit ofensiu, imprudent o mentider. Tant de bo la presència de la seva esposa, Melania, i del seu fill Barron a la Casa Blanca li aportin una mica d’assossec, perquè esperar-ne una mica de seny sembla complicat...
El tema rus difícilment farà caure la presidència de Trump, de la mateixa manera que la detenció d’un grup d’intrusos a la seu nacional del Partit Demòcrata no va ser en realitat la raó de fons de la defenestració de Richard Nixon, l’únic president dimissionari en els gairebé dos segles i mig de la història. En efecte, els articles de processament (impeachment) que la Cambra de Representants va aprovar en el cas de Nixon –després de cinc anys en el càrrec– se centraven en l’obstrucció a la justícia, l’abús de poder i el desacatament al Congrés. El fiscal especial Robert Mueller ja investiga Trump per possible obstrucció a la justícia quan el Govern federal ni tan sols està complet en els seus segons nivells (secretaris adjunts, directors generals, etc.)
I és que, encara que sembla molt improbable que s’arribi a demostrar la intervenció del Kremlin en les eleccions presidencials de l’any passat, sí que és evident que a Trump l’obsessiona la qüestió fins al punt de sacrificar molt a contracor el seu efímer conseller de Seguretat Nacional, Michael Flynn, enxampat en mentides flagrants sobre la seva relació amb funcionaris russos. I, per descomptat, totes les pressions sobre el director de l’FBI, James Comey, que van desembocar en el seu abrupte acomiadament, van tenir el Russiagate com a teló de fons.
Constitucionalment potser no és un problema tan greu, però la renúncia del president a resoldre el permanent conflicte d’interès que suposa la continuïtat de la seva lucrativa activitat empresarial és políticament una bomba de rellotgeria. Va prometre netejar el fangar de Washington, però, com publicava aquest diari diumenge passat, l’hotel de la seva propietat situat a quatre passes de la Casa Blanca s’ha convertit en el símbol per excel·lència del fangar, tot un paradís per als diplomàtics, lobbistes i aconseguidors en general. Segur que algun eixerit periodista esbrinarà aviat que una part dels 23 dòlars que costa un gintònic al bar de l’hotel va a parar a la butxaca del president.
Però la veritable prova del nou de l’Administració Trump, la diferència entre l’èxit i el fracàs, vindrà determinada pel compliment del que va prometre, el que en anglès se’n diu el delivery. La veritat és que, malgrat que disposa de majories en el que teòricament és el seu partit a les dues cambres del Congrés, no s’ha aprovat pràcticament res, ni la reforma de l’Obamacare, ni la reducció dels impostos, ni el pla d’infraestructures ni la desreglamentació financera. Ara gairebé ningú no parla –afortunadament– del famós mur a la frontera amb Mèxic o de la pujada dels aranzels.
El perill és que, frustrat per aquesta esterilitat i incapaç de rectificar o de reconèixer errors, Trump assumeixi una deriva cada vegada més autoritària, en la línia dels seus admirats Putin, Erdogan i el filipí Duterte. D’aquesta manera, continuaria desafiant no només els mitjans de comunicació –hi té el perfecte dret–, sinó també els tribunals de justícia i el Congrés, al·legant la seva legítima victòria a les urnes del passat 8 de novembre. En definitiva, contraposaria aquesta presumpta legitimitat amb l’intent de saltar-se el marc legal i l’Estat de dret. No sé si us sona, l’argument...
El perill és que assumeixi una deriva cada cop més autoritària, en la línia dels seus admirats Putin, Erdogan i Duterte