Vida de gossos i gats
Cada dia que visc en to d’ésser humà, penso que el món del segle XXI està fet per als animals. Ahir, les flames amenaçaven el parc de Doñana –i unes desenes de milers d’andalusos– i vaig suposar que si hagués estat a la zona m’hauria sentit més protegit sent un cavall salvatge, un linx ibèric o una grua que, per exemple, un jubilat de Vic fent turisme a Matalascañas.
Ser animal era una desgràcia com qualsevol altra fins fa quatre dies. “Porta una vida de gos”, es deia d’un home que vivia casat amb una dona, la seva mare, la prole i algun rellogat, figura berlanguiana sense cap semblança amb el rellogat del segle XXI, que es forra sense arriscar, aspiració molt espanyola.
Quan prenc cafè al Central de Calvet de Barcelona observo els gossos que passen i les mostres d’afecte que reben, sense ni tan sols demostrar cap habilitat. De fet, tinc la sensació que soc l’única persona que té un gos a prop i es queda tan ample. És un defecte greu?
Veig les imatges del foc pròxim a
Ens emociona més l’evacuació dels cavalls a Doñana que la cara dels turistes angoixats
Doñana i em pregunto quines destacarem a les portades dels diaris d’avui: pins cremant, gent angoixada o algun cavall evacuat.
Tampoc no està malament ser equí però burro o ase, animals que per la seva humilitat eren sinònim d’insult aplicats a nens i escolars.
Dels gats, no cal ni parlar-ne. Com que no són dòcils i tenen una psicologia impredictible, els gats urbans disposen de barra lliure i tan aviat toquen el dos a fer un volt com entren i surten de la terrassa del veí. I si un es queixa de la intromissió és vist com un humà insensible i antic que ni adora ni tracta com es mereix el felí que li fa la vida impossible.
El veterinari del barri té cues molts matins. Pel que sé no és econòmic i em pregunto, sense malícia, si els amos d’aquestes mascotes –se’ls pot anomenar amos o és injuriós?– arriben a final de mes amb tants medicaments, visites i tractaments.
Els animals urbans tenen prestigi i uns aires dignes que no tenen, per exemple, els gossos de camp, els porcs de granja o les perdius que volen i són abatudes pels caçadors. És així. Són l’avançada d’un canvi monumental i imparable, que alguns, des de la distància, atribuïm a la humanització de les mascotes. Se’ls parla, se’ls cuida, se’ls acaricia i se’ls exigeix poc. Diuen que són més afectuosos que moltes persones i això, esclar, augmenta el seu caixet: són humans a mida i no humans que juren en arameu, beuen cervesa de barril o grunyen a final de mes.
Jo, en definitiva, preferiria ser cavall al parc de Doñana que aquell jubilat de Valdepeñas, Valdemoro o Valdemorillo que si les flames l’agafen despistat morirà asfixiat sense que ningú, al llegir la seva tragèdia, lamenti no haver sabut res d’ell en els seus setanta o vuitanta anys de vida.